La Dragonera

A vegades et trobes abocat a encaixar (això és, ficar en caixes) parts del teu passat de una forma un tant forçosa. Dol haver de desar per quasi bé no tornar a veure aquests events que tant vas gaudir, tant vas desitjar, i amb tanta emoció recordes, però que ara només t’anclen en un passat del que has rebut una bona patada al cul.

Han estat uns mesos de treball, de reflexió, de retrobar les coses que et fèien somriure sense haver de mirar si al costat teu també estan somrient. I al cap d’un temps, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.

I ara, un temps després, quan la teva ment i el teu cor està (per fi) enfocat cap a una altra direcció, t’estiren de la samarreta de mala manera. Això ha estat penal. Ho sento però t’ensenyo la vermella i cap al carrer.

Coses bàsiques, el meu entorn, els meus amics, casa meva, les meves motos, les meves fricades, les meves il.lusions. El reste no té cap tipus d’importància. Tan poca, que ja no em giro si em xiules pel carrer. Ja no provo d’endevinar si ets tu qui vas darrera d’una VTR plata… ni tansols tu, sobre una VTR vermella.

Salut.