Peuades damunt s´arena.
Si véns, em trobaras
ballant de puntes
damunt d´aquesta roca
i tu per jo et tornaras loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me´n tornaria a anar
més enfora(1) que mai.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufara.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops(2) i despullats,
com dues gotes d´aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t´estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

Aquesta entrada va ser postejada el Dilluns, 12 de Setembre de 2005 i està classificada sota Lletres de Cançons. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.