Vora el mar,
entre els brams dels trons,
hi ha una gent esperant
una llum que es vagi acostant
sota els llamps
Vora el mar,
de genolls plorant,
dones grans estan resant
`Oh, Déu meu, que tens el poder
 jo t´imploro`
Però aquest mar,
sempre traicioner,
agafa l´amor i l´esperit,
juga amb ells.
És la por
de tants mariners,
l´amargor d´un adéu,
com tants més.
Un instant
i el seu món es perd,
sota les aigües
que estimaven tant.
Adéu, germà ,
dóna records al vell,
que avui jo marxo i
potser no torni més.
Vora el mar,
al compàs del vent,
ones fan de caball
d´homes bons
que han anat a lluitar
per menjar.
Llops de mar
que no viurà n més
l´emoció d´un nen corrent
cap al port
ple d´amor
amb la mare.
(El mar, aquell món, el mar etern)
Quin mal any
per aquella gent,
primer en Joan,
el seu nen,
on estan?
I ara el mar
n´ha robat un més,
pare i fill junts al cel,
si és que hi ha cel.
Un instant
 i el seu món es perd
sota les aigües
que estimà ven tant.
Adéu germà ,
dóna records al vell,
que avui jo marxo i
potser no torni més.
Fill meu, fill meu, fill meu.

Aquesta entrada va ser postejada el Dilluns, 12 de Setembre de 2005 i està classificada sota Lletres de Cançons. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.