A dins d´un à ngel
vaig seguir al diable,
vam arribar a un platja.

Sense saber nedar,
veient la trampa,
và rem enfonsar-nos en l´aigua.

Tu eres el meu timó,
llum del viatge,
fins que ens va anar perdent la calma.

Voldria desfer aquest nus,
voldria plorar i no puc,
voldria dormir i no, no despertar-me.

Perseguiré l´instant,
m´endinsaré en l´encant
de les hores i els detalls
que sempre hi són.

He cridat als astres
que baixin a orientar-me,
no puc trobar sol la tornada.

Digueu que algun dia
podré recordar el que ara
m´està corcant, rosegant l´à nima.

Si la terra gira
també el meu jo canvia,
al voltant dels vells detalls
que sempre hi són.
No et deixen.

Sol, sol, sol, sol, no et deixen sol.
No, no, no, no, no et deixen sol, no.
Sol, sol, sol, sol.

Aquest cant de pluja
és per les coses mortes
que el vent s´endú i ningú recorda.

Si avui les fulles cauen,
jo caic també amb la tarda.
Al voltant dels vells detalls
que sempre hi són.
No em deixen.

Sol, sol, sol, sol, no em deixen sol.
No, no, no, no, no em deixen, no.
Sol, sol, sol, sol, no em deixis sol,
no, no, no, no…

Aquesta entrada va ser postejada el Dilluns, 12 de Setembre de 2005 i està classificada sota Lletres de Cançons. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.