Rius de gent
malferida corren sols
escopint el seu fracà s.

Ja vençuts,
esperaran com sempre han fet,
l´aventura d´una nit.

Mentre ploren
de rà bia i per amor
a un nom inexistent.

Mentre riuen
dins núvols passatgers
cada dia més distants.

Corren sols,
seguint pistes per trobar
el refugi de l´acció.

Un amic
que no estigui massa vist,
o una ofrena de la carn.

Que a vegades,
quan s´apaga el primer foc,
pot fer encara més mal.

I així acaben,
quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

 
Són germans
d´un camí que no ha tingut
mai sortida ni final.

Saben bé
que el futur és la foscor
i que el negre és el color.

D´una bandera,
bruta i plena de sang,
que els hi han possat a les mans.

Però no es rendeixen,
somien il.lusions fent imnes de cançons
i criden.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Podré tornar enrera
quan estigui massa lluny.
Podré tornar enrera
quan sigui massa tard.

Aquesta entrada va ser postejada el Dilluns, 12 de Setembre de 2005 i està classificada sota Lletres de Cançons. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.