A més d’un li he dit que vaig començar la meva aventura informàtica quan era ben petit. El meu pare, que era radioaficionat es va vendre la seva emisora i es va comprar un Sinclair ZX Spectrum +, una joia de l’època. Recordo veure’l amb la Micromania mentre trastejava amb aquell nou aparell. Poc després vaig començar a potinejar-lo jo… primer jugant i més endavant intentant entendre què era allò de “PRINT”, “PEAK”, “LOAD”, …

Fa un temps els meus pares van rescatar unes fotos d’aquella època i me les van regalar. Així que ara presento la prova gràfica del meu ritual d’iniciació a la informàtica.

Aquest gamarús sóc jo, amb uns 6-10 anys (no tinc ni idea de quina edat tenia aquí). Òbviament, el que més m’agradava en aquella època era jugar. Aquí estic jugant al Panzer 3D, un joc de tancs en el que tu portàves un canó i havies d’afinar la punteria calculant la paràbola per donar-li a uns tancs que anaven corrent d’esquerra a dreta en vàries línies de trajectòria. Total, un vici de joc d’habilitat que em va tenir moltes hores i molts dies enganxat.

També existia un altre joc, el Maziacs, que potser va ser (per a mi) el rei d’aquella època. Es tractava del típic joc de tipus Maze. Un laberint generat a l’instant aleatòriament on tu portàves un paio (dibuixat com un nen de 3 anys, una rodona i uns pals) que anava a buscar el tresor. Pel camí es trobava uns monstres, els Maziacs, que et bloquejàven el pas i t’hi havies d’enfrontar. Tenies una barra d’energia que anava baixant a mesura que caminàves i per això t’anàves alimentant d’unes mores que hi havien a la vora del camí. Si estàves a tope d’energia i et topàves amb un Maziac, potser (i només si els astres s’aliniàven) el guanyàves, però per guanyar-los realment necesitàves agafar una espasa, situada de quan en quan a la vora del camí i que desapareixia a cada batalla. A vegades hi havien dos o tres Maziacs seguits i el tema es convertia en la búsqueda de la espasa a corre cuita mentre et perseguia el Maziacs de turno. Però això no és tot. El protagonista no sabia el camí fins al tresor, sinó que hi anava preguntat a uns presoners que estàven encadenats a la vora del camí (si, tot estava a la vora del camí). Els presoners t’indicàven el camí pintant-lo de groc (com al Mago de Oz) però només durava uns minuts. Al cap de poc desapareixien i havies de tornar a preguntar-ho. Però aquí no acaba la cosa. Un cop trobaves el tresor l’havies de carregar de tornada! Així que ho feies tot un altre cop en sentit contrari, amb els seus Maziacs, els presoners, i la energia (com que pesava més, gastaves més energia). Mare de déu, mai he tornat a trobar un joc així… Podeu endevinar com anava la cosa veient-me jugant en la següent foto:

Ah… quina època… suposo que si no haguès estat per aquelles esperades estones amb l’Spectrum jo ara no seria informàtic…

Notes arrel d’aquest post

Mentre escribia aquest article he buscat les caràtules dels jocs, i he trobat certes coses interessants:

• Existeix Spanish Spectrum Archive, un projecte que arxiva tots els programes apareguts a Espanya per al Sinclair Spectrum. Tenen una bona col.lecció dels jocs i programes d’aquell moment. Fascinant! [nota: les imatges de les caràtules son d’aquest lloc]
• He trobat un remake per a PC del Maziacs!!! Penjo el .zip del joc aquí: Maziacs (l’he trobat en una pàgina húngara, crec). Vaig a viciar-me un rato!!! Haig de dir, però, que gràficament no és el mateix. Han creat nous gràfics (tot i que són bastant simples), però el funcionament és el mateix. Hi ha un segon mode de joc que varia una mica el tarannà, però l’esperit es manté. Algú el vol provar?

Aquesta entrada va ser postejada el Diumenge, 17 de Desembre de 2006 i està classificada sota Informàtica, Rallades. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.