Avui és el dia dels enamorats i, en la meva falera per descobrir l’origen dels nostres trets culturals, he trobat la procedència d’aquest dia. De fet, no és més que una de tantes i tantes tradicions precristianes que l’Esglèsia ha fet seva degut a la impossibilitat de poder acabar amb ella.

El següent texte és original de la web Magia y Amor, però no posa el nom de l’autor/a. Estava en castellà i la meva aportació ha estat la traducció al català.

Es tracta d’un texte llarg, però interessant, de recomanable lectura si disposes uns minuts per gastar en mitologia

Corrien els primers anys de la Era Cristiana. Encara que Roma era un imperi decaient, la seva capital -de no menys que un milió d’habitants i amb edificis de varis pisos- seguia essent un atractiu centre comercial en el que, entre d’altres coses, abundàven les festivitats paganes durant tot l’any. Els cristians acostumàven integrar-se a aquestes festivitats relacionades amb els cicles llunars i solars de l’any, no només per a passar inadvertits -les persecucions i masacres eren cada cop més freqüents- sino perqué es sentíen vertaderament atrets per dites festes colorides en les que els plaers de la carn es mesclàven amb les invocacions místiques.

Entre les festivitats més atractives estàven les Saturnalias, durant les quals el poble demanava la tornada de la llum en el moment més fosc de l’hivern. Aquesta celebració -que segles més tard es mesclaria amb el naixement de Crist- començava el 25 de desembre i acabava el 2 de febrer. Després de 40 dies de festa es tancava el cicle amb la celebració de la Candelària, això és, “la festa del foc”, doncs “com el Sol pels seus rajos, el foc per les seves flames simbolitza l’acció fecundant, purificadora i il.luminadora”. La Candelaria s’ubicava just entre la nit més llarga de l’any -solstici d’hivern (21 de desembre)- i l’equinoci de primavera (21 de març), quan la nit és tan llarga com el dia, i ja es començava a viure el goig de la tornada del Sol. Per això la Candelaria era “la explosió de la nova energia creadora” en que el cos i l’esprit, al juntar-se en una sola eclosió, resultàven purificadors.

Després d’una breu pausa, el 15 de febrer començàven unes altres festes -o seria més just dir una altra etapa de la mateixa festa- en honor de Pan, déu de la potència generadora de la natura, símbol de la gana sexual irreprimible i insaciable, així com de la dimensió instintiva dels èssers humans. A Pan se’l coneix també com Lupercus, d’aquí el nom d’aquestes famoses celebracions: les Lupercals, que sembla ser eren la reelaboració d’una festa encara més antiga.

Segons la tradició Pan violaba en els boscos a qui gosava travessar-los, sense tenir en compte jerarquies, edat o sexe. D’aquí prové la paraula “pànic” doncs això era el que provocava. Se’l representa meitat humà i meitat cabra i d’aquesta representació -més el trident de Neptú- es va derivar a la imatge cristiana del diable. En la mitologia indígena dels Andes es tem a un ser de característiques similars, que amb un membre descomunal viola a les dones que creuen el pàram.

Com es pot suposar, els rituals estàven plens de furor sexual, que presagiava la relativa inminència de la primavera, on tot era fecundació i floració, però no s’ha de predre de vista que el caràcter d’aquesta celebració també era sagrat: “febrer” ve del llatí “februarius” i aquest al seu temps de “februus”, és a dir “purificació”.

Les Lupercals eren per tant -al igual que la Candelaria- festes de purificació. Per a això els sacerdots es cubríen amb pells de cabres i amb el pèl de les mateixes es confeccionàven “fuets” (de fuetejar) amb els que dos nens -imitant a Ròmulo i Remo- fuetejàven a les persones que trovàven al llarg del Palatino amb la finalitat d’ “impregnar-les” de la potència fecundadora de les cabres i, al mateix temps, purificar els seus cossos per a que poguéssin concebre fills sans i forts.

Un dels ritus més esperats consistia en introduir en una caixa certes peces de roba amb el nom de les adolescents i fer que per torns els nois fiquéssin les mans dins la caixa i treiéssin la peça de roba de la que, d’aquí endavant, seria la seva companya de diversió durant l’any. Lupercus era doncs el propiciador de la unió sexual i l’ardor inagotable que, traduït als signes sempre més pobres de la nostra època, vindria a ser “el patró dels enamorats”

Les celebracions alegres i desenfrenades -en les que la risa estentórea era la norma- eren viscudes amb gran intensitat pels pagans i cristians per igual fins que amb el pas dels anys, els Pares de la Esglèsia començàren a posar traves a que els joves convertits continuéssin participant en elles. La corda es va trencar en l’any 270 DC quan l’emperador romà Claudi II va ordenar mitjançant un edicte que el matrimoni quedava prohibit a partir d’aquela data. La notícia va causar conmoció i rebuig, però l’emperador tenia les seves “raons”: els casats, en especial els que s’acabàven de casar, es negàven a anar a la guerra, mentre que l’imperi en decadència necessitava soldats per defendre les seves fronteres cada cop més dèbils.

Va ser llavors quan l’obisp Valentí va pendre el toro per les banyes i va decidir oposar-se. La seva forma de resistència era casar de manera clandestina a tothom que volgués contraure matrimoni. La “insurrecció” de Valentí aviat fou descoverta i, davant la impossibilitat de reduir-lo a la obediència, l’emperador ordenà que l’apallissèssin, apedreguéssin i finalment decapitéssin, amb la finalitat de que el càstig fos suficientment lliçonador per a tots els que planejéssin casar-se en secret.

El màrtir cristià va tenir que esperar poc més de 200 anys abans de que el Papa Gelasio el proclamés “Patró dels Enamorats”, per, d’alguna manera, contrarrestar la fascinació que tenien les lupercals entre els adolescents cristians. Per a no trencar del tot amb el ritus original, va ordenar que les noies i els nois introduïssin la mà en una caixa per tal de treure el nom d’algú, només que aquest “algú” havia de ser un sant o una santa amb virtuts que havia d’imitar durant l’any.

Va ser així com amb el pas dels anys es va cristianitzar la festivitat en honor al déu Pan, però no per molt de temps: en el segle XVIII va aprèixer Cupido -graciós però implacable personatge de la mitologia pagana- en les tarjetes que s’intercanviàven els enamorats europeus, i en el segle XIX, el déu diner.

Aquesta entrada va ser postejada el Dimecres, 14 de Febrer de 2007 i està classificada sota Cultura. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.