Llegint BandaAncha descobreixo una entrevista al propietari d’un videoclub, que va decidir no pagar la tarifa imposada per l’SGAE.

Recomano la lectura de la entrevista per agafar una idea general (i prou extesa) de quina és la posició dels videoclubs respecte a l’SGAE i el seu sistema lucratiu.

Aquest petit article és un pròleg i reflexió sobre la entrevista.

Primer de tot, cal explicar que els videoclubs ja pagàven un “cànon” de 0,90 € per pel.lícula que ells compràven per a ser llogada. Arrel d’unes negociacions que el sector va tenir es va decidir que la SGAE passava a cobrar pels metres quadrats del local del videoclub i per les màquines expenedores de pel.lícules que tinguéssin aquestes (veure tarifes de l’SGAE).

La polèmica inicial ve perqué en aquestes famoses negociacions es van deixar a fora a les asociacions que no estaven d’acord en tarifar per metres quadrats, com PROVIDEO, i a més l’acta de la formació del conveni tampoc es fa pública ni l’SGAE la facilita als seus “clients”, així que ningú sap què es va decidir exactament i s’han de refiar de les tarifes.

La tarificació per metres quadrats és una estratagema de l’SGAE per seguir mantenint el seu mateix nivell d’ingressos mentre que el sector continua a la baixa. Si de totes formes es seguís pagant per pel.lícula disponible en el local i no per metres quadrats la SGAE seguiria mantenint un cobrament més o menys just per part del logater, tot i que aquest restés el seu marge final de benefici, però per metres quadrats ja hi ha molts que decideixen tancar per no poder fer-ne front.

Com a mínim els propietaris dels videoclubs entenen l’origen del problema de les còpies pirates i les xarxes P2P, que pel que es veu l’SGAE encara no ho enten. Quantes vegades estem sentint l’SGAE criminalitzar l’usuari del carrer? A l’entrevista ho explica perfectament: les pelis apareixen en les pàgines d’enlaços P2P setmanes o mesos abans de que els videoclubs tinguin l’estrena en qüestió, així que l’original traduït cau a les mans d’algú que el ripeja i el puja a internet per a poder ser descarregat. L’usuari de carrer només se la descarrega, cosa potser ilícita, però qui trenca la cadena de producció i copia l’original és a qui s’ha de buscar i criminalitzar. Llavors, perquè hem de ser els usuaris, els consumidors, els qui paguem per que algú no sap implantar seguretat en la seva productora?

Va, prou, que m’escalfo.

Aquesta entrada va ser postejada el Dilluns, 26 de Març de 2007 i està classificada sota General, Cultura. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.