Arribem a una botiga de música i agafem un disc del nostre grup de música preferit. Posem que paguem 18 euros. Molt bé, ja és nostre (en certa manera, perquè no pots fer tot el que vulguis amb ell…), però aquests 18 euros que hem pagat, com es reparteixen entre els beneficiaris?

A Escolar.net descobreixo un article breu però impactant, amb el benefici desglossat en percentatges i quantitats, que reprodueixo a continuació.

Así se reparte el dinero de un disco de 18 euros según AFYVE (la asociación de discográficas españolas).

* IVA: 16%: 2′49 euros.
* Tienda: 40′2 %: 7′25 euros.
* Discográfica un 24′4% 4′41 euros.
* El distribuidor un 4% 0′73 euros.
* La fabricación un 4% 0′73 euros.
* Derechos de autor un 4% 0′73 euros.
* Royalty para el artista 9′4% 1′69 euros.

No sé si a algú li crida l’atenció llegir aquestes xifres. La veritat és que a l’SGAE se li omple la boca defensant als autors, i a la fi, per un disc de 18 euros, l’autor només en rep 1 amb 69… ho trobo molt fort, però la cosa no acaba aquí.

Segons llegeixo, les discogràfiques multinacionals acostumen a firmar amb els autors per un periode de cinc discos. Normalment, aquests cinc primer discos no es pagaran al 9,4%, sinó al 8%, i si la venta del disc ha estat durant una promoció es pot arribar a rebaixar al 3%. Només grups que ja han passat pels cinc primers discos i tenen ja una fama contrastada poden usar la seva força per demanar el 9,4%, però no abunda… i igualment aquest percentatge és una merda.

I encara hi ha més. El 4% destinat als drets d’autor tampoc arriba a la butxaca del compositor. La SGAE s’emporta un 15% de mitjana en concepte de gastos de gestió. Les discogràfiques també acostumen a obligar als seus músics a firmar amb les seves pròpies editores, que s’acaben quedant amb la meitat o més percentatge dels drets d’autor. I fins i tot algunes radiofòrmules usen la mateixa estratègia en concepte de promoció. Així, finalment, el percentatge del 4% acaba sent la meitat o menys.

I llavors… Comprar discos? Si, home, clar, per enriquir encara més a les discogràfiques i les editores. Que ningú em digui que és pel bé de l’autor que em riuré a la seva cara. És molt trist haver de veure aquestes xifres i que a sobre et titllin de pirata.

Senyors autors: Useu un estudi per gravar les vostres cançons. Pagueu-lo. Agafeu les cançons i pujeu-les a internet, i feu pagar 5 euros per àlbum. Guanyareu encara més i pagareu igual l’estudi. I a mi em tindreu com a comprador. Mentrestant, em seguiré baixant la música de l’emule. Quina vergonya de pais!

Aquesta entrada va ser postejada el Dimecres, 11 de Juliol de 2007 i està classificada sota Rallades, Cultura, Música. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.