Poques coses saben tan greu perdre-les. La família, la parella, els amics… Formen part del teu cercle i del que és important per a un. En un altre costat, i al mateix nivell, coexisteixen aquells béns que pel temps, les experiències o ambdues els guardes un carinyo especial. Un lloc, una casa, un vehicle… Es deterioren, s’acaben, i tot i així un es resisteix a deixar-los anar.

Durant quatre anys he tingut una companya que ha estat amb mi en els bons i en els mals moments, amb sol, pluja i neu, en la distància i en el dia a dia. Gràcies a ella he pogut gaudir de molts moments de plenitut i algunes penúries, però sempre ha posat tota la voluntat de seguir endavant. De fet, aquesta ha semblat ser la seva premisa: seguir endavant.

Fa quatre anys ni ella ni jo èrem els mateixos. Ella, més jove, amb més energia, sempre m’ha demanat més i més i jo, inexpert, he provat de seguir el seu ritme i de marcar-li el meu. Els dos junts hem après què és el món i com són altres indrets. Junts hem provat el que és caure vàries vegades i fer-nos mal, i fins i tot fer-li mal als demés, i tanmateix hem seguit endavant, com qui tanca un capítol volent seguir fins al final del llibre.

Però arriba un punt d’inflexió, on ella ja no es veu amb cor de continuar les nostres aventures. Jo ara sóc capaç de gaudir de la tranquilitat que ella necessitava, però ella ja no disposa de més energia, i poc a poc la flama s’apaga.

Últimament he posat molt esforç en posar-la a to un darrer cop, buscant la meva companya diària, sense exigir-li res més que confiança, sense grans esdeveniments. Però ja hi ha hagut prou. Cada cop es queixa de més coses i per molt que les supleixi n’apareixen de noves. I un nota com els recursos s’esgoten sense veure un horitzó de calma… Ha arribat el punt de deixar-la, de perdre-li la pista, de cedir-la a algú amb més il.lusió, suficient com per restaurar-la de dalt a baix i retornar-li la energia, per poc que en quedi.

Guapa, hem passat de tot, des de tornades nocturnes un diumenge francès fins a aventures anant camí de Soria. Curves i més curves, pel Pirineu, Bages i Anoia, buscant sempre agafar la propera curva per la millor traçada. Sempre recordaré a la meva petita cabra, alegre, àgil, enèrgica, capaç de plantar cara a una bona manada de cavalls.

T’enyoraré.

Aquesta entrada va ser postejada el Dimecres, 01 de Agost de 2007 i està classificada sota Rallades. Pots seguir qualsevol resposta a aquest post pel feed RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o fer trackback des de la teva site.