La Dragonera

Em costa explicar el que se sent quan sents plorar una guitarra. Els pels de punta, la sang seguint el ritme dels alts i baixos… és indescriptible. Però… no tothom et pot fer parlar una guitarra. És molt fàcil fer-la cridar, però fer-la parlar? i fer-la plorar? No… hi han pocs capaços de fer-ho.

Últimament estic coneixent grans guitarristes en solitari o en grans grups, sobretot de la mà d’en Toni, però segueixo sense trobar aquella simbiosi grup-lletra-solo que he vist en els millors temes de Pink Floyd.

Moltes són les cançons que podriem començar a nombrar. Són un grup de missatge implícit en una sinfonía rock. I per fer-nos una idea, posaré l’exemple: Confortably Numb (The Wall). Qui la conegui, les paraules sobren. Pels que no, cal seguir-la amb la lletra, per ambientar, per donar-li un sentit a la història que viu Pinky en el film The Wall. Però a el que anava és al solo. mmm… millor sentir-ho.

I així mostro una troballa increible. Es tracta d’un concert de Pink Floyd a Turino (Italia) al 1994. La imatge és horrible però el so és molt bo. Llegiu la descripció del vídeo a Youtube, val la pena.

Per mi és un dels millors solos, on la guitarra plora a crits. Se m’erissa la pell. I aquesta versió, baixada de voltes, és per agenollar-se. Mestre David Gilmour. De veritat, val la pena aturar-se els 10 minuts de tema, amb el volum ben alt

com se us ha quedat el cos?