Arxiu per febrer, 2009

Let the guitar cry

per Xavi el 25 de febrer de 2009, sota Música amb 604 lectures

David GilmourEm costa explicar el que se sent quan sents plorar una guitarra. Els pels de punta, la sang seguint el ritme dels alts i baixos… és indescriptible. Però… no tothom et pot fer parlar una guitarra. És molt fàcil fer-la cridar, però fer-la parlar? i fer-la plorar? No… hi han pocs capaços de fer-ho.

Últimament estic coneixent grans guitarristes en solitari o en grans grups, sobretot de la mà d’en Toni, però segueixo sense trobar aquella simbiosi grup-lletra-solo que he vist en els millors temes de Pink Floyd.

Moltes són les cançons que podriem començar a nombrar. Són un grup de missatge implícit en una sinfonía rock. I per fer-nos una idea, posaré l’exemple: Confortably Numb (The Wall). Qui la conegui, les paraules sobren. Pels que no, cal seguir-la amb la lletra, per ambientar, per donar-li un sentit a la història que viu Pinky en el film The Wall. Però a el que anava és al solo. mmm… millor sentir-ho.

I així mostro una troballa increible. Es tracta d’un concert de Pink Floyd a Turino (Italia) al 1994. La imatge és horrible però el so és molt bo. Llegiu la descripció del vídeo a Youtube, val la pena.

Per mi és un dels millors solos, on la guitarra plora a crits. Se m’erissa la pell. I aquesta versió, baixada de voltes, és per agenollar-se. Mestre David Gilmour. De veritat, val la pena aturar-se els 10 minuts de tema, amb el volum ben alt

ZD YouTube FLV Player

com se us ha quedat el cos?

2 Comentaris

Busques alguna cosa?

Usa l'espai següent per fer una búsqueda: