La Dragonera

Tot és silenci, les primeres llums apareixen per la finestra. Desorientat, obro els ulls i apareix una imatge poc familiar. Una habitació que no és meva em saluda i probo de reconectar les neurones. Ara si, reconec on sóc.  Estiro les cames. Em peten els genolls i els turmells. Miro a la dreta i la meva nena segueix dormint. Miro a la dreta i el rellotge digital, amb aquests números grocs em diu que és encara massa d’hora. Però la màquina ja ha començat a funcionar. Ara ja no hi ha qui la pari. Verificació general… Sembla que fot un fret glacial però em noto calent sota la manta. No hi ha intenció d’aixecar-se.

Comencen a fusilar-me tot de conceptes i records. La feina feta ahir a la casa, les converses tranquiles sobre el fer i desfer de la vida, recuperar una guitarra oblidada i anar-la passant per rememorar alguns temes, pocs meus i vàris seus, però em fan mal les puntes dels dits. Vaig recordar finalment com es tocaba el Wish You Were Here, i els acords de la rítmica del Comfortably Numb. També vaig trobar per casualitat el My List i semblava que el Fa em començava a sortir si ho tocava a pas de tortuga. Regar la nit amb vi ens donava ahir un ambient distès, com els vells temps, com quan vivíem sota el mateix sostre.

Recordo haver deixat el portàtil de viatge a la cuina. Ara que la wifi està muntada i funcionant, puc fer el “barrido” habitual sense molestar a qui encara dorm. Noto la necessitat imperiosa d’ingerir un cafè, d’aixecar-me i moure les cames, de posar en marxa la maquinària.

El silenci es trenca amb un camió passant, i decideixo aixecar-me i aprofitar aquests minuts de calma matinal. No m’agrada llevar-me d’hora, però menys m’agrada pensar en tot el que podria estar fent… com sempre.

La cuina està més freda. Em preparo un cafè. Els invents moderns em permeten prèmer un botó i obtenir en zero coma un cafè sabrós, fort, i llarg, en tassa alta. Encenc un Lucky. Haig de deixar de fumar, però encara deixaré entrar més fum als meus pulmons. M’assec a la cadira, arrenco el portàtil del seu propi son i -voilà- tot conecta a la perfecció.

Internet es cola a la velocitat de la llum en aquests petita quartilla amb TFT i graella de botons. Les contes de correu, twitter, algun comentari discret en algun dels blogs… Els segons es converteixen en minuts i… per a la meva sorpresa, aixeco el cap i uns rajos de sol il.luminen el microones i un obre-xapes vermell fent-me un signe de la victòria. Ja és de dia, ja ho podem dir.

Comencen a aparèixer més sorolls. Els veïns ja semblen estar dempeus. El carrer sembla tenir una mica més de vida, amb alguna ànima voltant, amb algú fent anar una serra mecànica del dimoni. Despertarà a qui encara estigui dormint.

Encenc un altre cigarret. Tal com està el món, caldria saber l’estat de la revolta d’Egipte i del reste de països de la zona. Potser hi ha alguna novetat respecte al que s’ha liat amb la Llei Sinde, Caguncony, els ciutadans suant la gota per mantenir-nos en línia de flotació i dia a dia ens veiem les nostres llibertats cohartades, cada dia amb més entrebancs, cada dia sentint-nos més estafats pels que (irònicament) nosaltres, el poble, vam decidir que ens gobernéssin. Quina sensació d’estafa més gran.

És dissabte, sento com es desperta el reste del pis. Hi ha plans de pasturar per aquest mòn germànic. Bon dia