La Dragonera

El meu amic @checksom m’envia un fragment d’en Francesc Pujols respecte l’amor i l’amistat que, tantes vegades aludit però mai llegit per mi, defineix perfectement ambdós sentiments, i coincideixo plenament.

A desgrat d’ésser poeta i filòsof, no us parlaré de l’amor ni amb el cor ni amb el cap, sinó que us en parlaré senzillament com a amic, amb l’esperança de fer-vos veure, si puc, la semblança i la diferència que hi ha entre l’amor i l’amistat, aquests dos sentiments que jo crec haver descobert que essent iguals en la qualitat, només es diferencien en la quantitat.

L’amor és una amistat absoluta i l’amistat un amor relatiu.

Tant els enamorats com els amics, tenen desig de veure’s. La diferència està que els enamorats es volen veure sempre i els amics només de tant en tant. Els qui s’estimen per amor no poden passar ni un dia sense veure’s, mentre que els qui s’estimen per amistat poden passar dies, mesos i fins anys, perquè no els ve d’un dia ni de dos ni de tres. L’amor és el desig de veure’s sempre i l’amistat el desig de veure’s de tant en tant.

Llavors, tenir el desig de veure’t cada dia significa amor, i això és estar enamorat.
Llavors, estaves equivocada.

Poca cosa a dir… Ara ja, després de tornar a l’anterior límit de 120 km/h, la novetat és que ja no es tenen en compte els marges d’error dels radars, i es comença a multar a partir de 1 km/h per sobre del límit.

Vegeu la taula dels límits de velocitat i les seves sancions:

Està clar que la Laura té millor ull per les plantes. A mi se’m moren sempre i ja he desistit ser capaç de cuidar-me’n d’una. Però ella s’ha animat a tirar endavant uns pebrots i una mica de orenga, julivert i alfàbrega, i jo puc contribuir en una ajuda per que no morin de sed quan marxem de ruta.

L’objectiu és tenir un sistema de regadiu autònom de tipus gota a gota. Passant una bona estona al Leroy Merlin veient les peces que tenen arribes a la conclusió que és un simple Lego de tuberies. Cal llavors pensar una mica i treure un sistema el més barat possible i que permeti com a mínim una setmana de gota a gota.

continua llegint…

6 dies, no més, en una oferta massa temptadora per deixar-la escapar. 6 dies perdent-nos per una petita illa, amb mil racons per explorar, platges paradisíaques, indrets inhòspits, rocams, restes antigues, pedreres, fortificacions, poblacions que podrien pertànyer a un Alderaan de costa… Vols desaparèixer uns dies, vés a Menorca.

A continuació, una sel.lecció de fotografies que acabo de penjar a la meva conta de Flickr. Vols llegir la crònica de la Laura? Visita-la: Llegada, días 1 y 2, Días 3, 4 y vuelta.

continua llegint…

Tres anys sense seguir cap joc provocatiu per part de cap contrincant, sense criticar les faltes arbitrals greus, i el dia que en Pep Guardiola diu prou, també ho fa amb elegància.

Gràcies.

Tot és silenci, les primeres llums apareixen per la finestra. Desorientat, obro els ulls i apareix una imatge poc familiar. Una habitació que no és meva em saluda i probo de reconectar les neurones. Ara si, reconec on sóc.  Estiro les cames. Em peten els genolls i els turmells. Miro a la dreta i la meva nena segueix dormint. Miro a la dreta i el rellotge digital, amb aquests números grocs em diu que és encara massa d’hora. Però la màquina ja ha començat a funcionar. Ara ja no hi ha qui la pari. Verificació general… Sembla que fot un fret glacial però em noto calent sota la manta. No hi ha intenció d’aixecar-se.

Comencen a fusilar-me tot de conceptes i records. La feina feta ahir a la casa, les converses tranquiles sobre el fer i desfer de la vida, recuperar una guitarra oblidada i anar-la passant per rememorar alguns temes, pocs meus i vàris seus, però em fan mal les puntes dels dits. Vaig recordar finalment com es tocaba el Wish You Were Here, i els acords de la rítmica del Comfortably Numb. També vaig trobar per casualitat el My List i semblava que el Fa em començava a sortir si ho tocava a pas de tortuga. Regar la nit amb vi ens donava ahir un ambient distès, com els vells temps, com quan vivíem sota el mateix sostre.

Recordo haver deixat el portàtil de viatge a la cuina. Ara que la wifi està muntada i funcionant, puc fer el “barrido” habitual sense molestar a qui encara dorm. Noto la necessitat imperiosa d’ingerir un cafè, d’aixecar-me i moure les cames, de posar en marxa la maquinària.

El silenci es trenca amb un camió passant, i decideixo aixecar-me i aprofitar aquests minuts de calma matinal. No m’agrada llevar-me d’hora, però menys m’agrada pensar en tot el que podria estar fent… com sempre.

La cuina està més freda. Em preparo un cafè. Els invents moderns em permeten prèmer un botó i obtenir en zero coma un cafè sabrós, fort, i llarg, en tassa alta. Encenc un Lucky. Haig de deixar de fumar, però encara deixaré entrar més fum als meus pulmons. M’assec a la cadira, arrenco el portàtil del seu propi son i -voilà- tot conecta a la perfecció.

Internet es cola a la velocitat de la llum en aquests petita quartilla amb TFT i graella de botons. Les contes de correu, twitter, algun comentari discret en algun dels blogs… Els segons es converteixen en minuts i… per a la meva sorpresa, aixeco el cap i uns rajos de sol il.luminen el microones i un obre-xapes vermell fent-me un signe de la victòria. Ja és de dia, ja ho podem dir.

Comencen a aparèixer més sorolls. Els veïns ja semblen estar dempeus. El carrer sembla tenir una mica més de vida, amb alguna ànima voltant, amb algú fent anar una serra mecànica del dimoni. Despertarà a qui encara estigui dormint.

Encenc un altre cigarret. Tal com està el món, caldria saber l’estat de la revolta d’Egipte i del reste de països de la zona. Potser hi ha alguna novetat respecte al que s’ha liat amb la Llei Sinde, Caguncony, els ciutadans suant la gota per mantenir-nos en línia de flotació i dia a dia ens veiem les nostres llibertats cohartades, cada dia amb més entrebancs, cada dia sentint-nos més estafats pels que (irònicament) nosaltres, el poble, vam decidir que ens gobernéssin. Quina sensació d’estafa més gran.

És dissabte, sento com es desperta el reste del pis. Hi ha plans de pasturar per aquest mòn germànic. Bon dia

A vegades per molt que t’esforcis la ment et presenta les imatges que vol. Simplement són reflexes d’enyorances, o inquietuds que adopten formes i moviments. Et desperten per les nits, et fan fer voltes i voltes, i et delaten amb unes bosses als ulls de bon matí.

A vegades sembla que no hi ha sortida, que tot l’esforç que hi poses no té cap sentit ni serveix per a res. Però això no és veritat. Cada petita passa és un centímetre més a prop de l’objectiu, per molt lluny que aparenti. Un mateix no és capaç de ser conscient de la distància recorreguda, però els demés, tenint en compte que l’escorça no és el nucli, veiem que ja hi ha un món totalment nou obert al davant.

La ment juga males passades. S’ha de ser conscient que quan es produeix un canvi brusc i involuntari, i es pren una desició conscient, el subconscient s’ha d’aclimatar encara, i això no passa d’un dia per l’altre. Sona a tòpic, però la realitat és així. No som màquines. No podem desfer-nos del passat d’una plomada. El cor havia agafat forma i ara ha de tornar a ocupar tota la caixa toràcica. Cal tenir paciència. Cal mantenir la voluntat que et va fer prendre la decisió de seguir endavant sense mirar enrera. Cal acceptar el contexte tal com és i seguir sent Harry el Dur fins que el subconscient entengui que ara ja ets un individu amb prespectives individuals.

No cal enganyar-se, no és un joc que puguis desar al calaix. Les llàgrimes voldran aflorir, certs llocs romandran encara grisos, i seràs incapaç de certes coses. La distància entre la façana i la realitat serà la mesura del propi progrés. I quan finalment s’acosti al zero podràs dir que ja ha passat.

I tanmateix, amb algun any de distància, et lleves un dia amb el regust amarg del record, però aquesta batalla està prèviament guanyada, perque has seguit empenyent des de llavors i ara ja no et poden moure del camí que tu mateix t’has marcat. I aquest nanosegon de tristor i melancolia es dilueix en el còctel d’orgull de l’autosuperació. Tot són ingredients. Tot forma part del procés.

Tingues força i perseverància. No ets culpable. Ja no t’ha d’importar si ets víctima. Simplement, forma part del passat. Ara és el minut zero. Time Zero. Ànim.

Perdoneu, però algú ho havia de dir. Una abraçada de cor.

Un altre Nadal a punt de passar, i un altre any a punt de tancar. Aquests dies, com tants i tants anys per les mateixes dates, el meu cap sembla fer una col.lecció fraccionada del viscut. Toca seure, toca recordar, toca tenir present que un any és un bon cúmul d’experiències viscudes. Com cada any, noto la necessitat de plasmar què ha estat aquest any per a mi, la meva valoració, el meu repàs.

continua llegint…

Tornant de la nostra Volta a Espanya, el nostre CuloCuadrao Spain Tour 2010, a dúo i carregats amb alforges i sobredipòsit, vam veure que si, que ens encanta viatjar en moto, que passar hores sobre la moto mentre fem turisme ens agrada, però que necessitem un esglaó més en comoditat, un esglaó més en acceleració, velocitat, frenada i suspensions… necessitem uns seients que no ens facin mal al cul després de 500 kms quan ja portem uns dies i uns milers de kilòmetres a sobre…

I després de tants anys d’haver-la vist, havent-me tret el carnet, haver adquirit un parell de motos que m’han fet aprendre el que són les dues rodes, tastat rectes, curves, muntanyes i planúries, tastat el cel i el dur asfalt, després d’uns 85.000 kms d’experiència, ha arribat el moment que tant estava esperant.

Presento la Nazgul, la nostra Honda VFR 800.

Carenat ample, seient còmode, nanses de l’acompanyant laterals, maletes, ABS, suspensió personalitzable, motor V4, triple pistó en el doble disc de fre davanter, estabilitat en tot àmbit, gran potència i dosificable des de tot el rang de revolucions, VTEC, frenada convinada, caballet central, acabats Honda… ains, la moto dels meus somnis.

Perque si, ha estat la moto dels meus somnis des que va aparèixer al mercat. Des de fa 8 anys s’ha mantingut tal qual (al 2006 li van fer un puliment interior). Una moto actual amb (per a mi) la millor estètica: esportiva del 2000-2005. L’Esteve se’n va comprar una fa uns anys… i les vegades que l’he anat seguint mentre hem estat companys de viatges rodats… Jo també en volia una, i ara era el moment.

Però per a poder tenir-la i mantenir-la haig de saber segur que la farem servir els dos. La GSR 600 la vaig comprar per anar-hi jo, amb possibilitat de portar acompanyant puntualment. Ha fet el seu fet, però amb el meu canvi de vida personal, des de fa més d’un any i mig l’hem estat fent servir a dúo el 98% dels cops… Ara és el moment, benvinguda a la familia!

continua llegint…

Sonant el despertador et poses en marxa. Si, és esgotador, però saps que d’una forma o una altra valdrà la pena. Potser tocarà fer un bon troç de trànsit logístic, però segur que s’haurà invertit en un dels indrets més dolços que hauràs vist. Així que neteja personal, tancar les alforges, i carregar la moto. Lliga-ho bé, que estaràs curvejant sobre 400 kilos entre les cames…

I en arribar, esgotat, potser mullat, potser congelat, sempre cansat, només penses en la dutxa tot agraïnt per enèsima vegada haver reservat un llit i un bany privat. Carregar els intercomunicadors, la primera ronda de piles, desenfundar el calçat i la roba de persona mentre la teva companyia es relaxa sota l’aigua. Cal descarregar les fotos i els vídeos al portàtil, i buidar les targetes de cara a demà… Segur que caldrà el màxim d’espai. Però ara a vestir-se de paisano, després de la dutxa i veure el lloc. Quànts cops seràs aqui?

Al tornar si que ja no notes els genolls. Has caminat, has vist, has inmortalitzat digitalment. Has sopat, potser unes tapes, potser un tall, potser una ració. Recull els carregadors i recorda la segona ronda de piles. Com que ja no sortim, plegueu la roba, embolsar-la i deixar-ho tot el màxim de preparat. “Mirem les fotos d’avui?” “Mira, avui també més de cent xD” “Va, fem un barrido i preparo el mapa de demà” “Què gran haver contractat la tarifa de tethering de Vodafone, a veure què em cobren”. Dibuixa el traçat de Google Maps al mapa Michelin, i revisa a veure si potser a l’últim moment es pot millorar, que sembla que aquí les carreteres blanques estan en millor estat. I ja prou, que estic baldat.

“Conecta el despertador, bonica, que demà serà dels guays“.

Dolces costums, fins la propera.

V’s