La Dragonera

Sonant el despertador et poses en marxa. Si, és esgotador, però saps que d’una forma o una altra valdrà la pena. Potser tocarà fer un bon troç de trànsit logístic, però segur que s’haurà invertit en un dels indrets més dolços que hauràs vist. Així que neteja personal, tancar les alforges, i carregar la moto. Lliga-ho bé, que estaràs curvejant sobre 400 kilos entre les cames…

I en arribar, esgotat, potser mullat, potser congelat, sempre cansat, només penses en la dutxa tot agraïnt per enèsima vegada haver reservat un llit i un bany privat. Carregar els intercomunicadors, la primera ronda de piles, desenfundar el calçat i la roba de persona mentre la teva companyia es relaxa sota l’aigua. Cal descarregar les fotos i els vídeos al portàtil, i buidar les targetes de cara a demà… Segur que caldrà el màxim d’espai. Però ara a vestir-se de paisano, després de la dutxa i veure el lloc. Quànts cops seràs aqui?

Al tornar si que ja no notes els genolls. Has caminat, has vist, has inmortalitzat digitalment. Has sopat, potser unes tapes, potser un tall, potser una ració. Recull els carregadors i recorda la segona ronda de piles. Com que ja no sortim, plegueu la roba, embolsar-la i deixar-ho tot el màxim de preparat. “Mirem les fotos d’avui?” “Mira, avui també més de cent xD” “Va, fem un barrido i preparo el mapa de demà” “Què gran haver contractat la tarifa de tethering de Vodafone, a veure què em cobren”. Dibuixa el traçat de Google Maps al mapa Michelin, i revisa a veure si potser a l’últim moment es pot millorar, que sembla que aquí les carreteres blanques estan en millor estat. I ja prou, que estic baldat.

“Conecta el despertador, bonica, que demà serà dels guays“.

Dolces costums, fins la propera.

V’s

Crisi, pujades de preu, d’IVA, baixades de qualitat en general… Últimament la compra pel rebost fot fàstic. El contrapunt el marquen petits comerciants que produeixen ells mateixos el producte. En moments en que cal més que mai un esforç, ells segueixen llevant-se pel matí per preparar la venta del dia, amb cura, cuidant-lo per que sigui perfecte fins al plat, per a la gent del barri i qui es vulgui passar.

Un de tants és PiliLaPasta, al Carrer Girona 85 de Barcelona. Una botigueta petita a l’Eixample que fan ells mateixos pasta fresca, boníssima. Ambientació casolana, plats preparats, salses i pasta, clar. I ja el que em sorprén és veure petits detalls com les cadires de colors, i que hagi arrancat les forces a De Natural Curiós per obsequiar-nos amb una foto i una història

Així que ja ho sabeu. A Barcelona també s’hi pot trobar pasta feta a mà, i a l’Eixample!

Aquest any, carambolejant com és habitual, vam conseguir un parell d’entrades per assistir al Gran Premi Aperol de Catalunya - Montmeló 2010. Seients de tribuna (la P), previsió de Sol i calor, sense Rossi, Pedrossa amb alguna cosa més que una bicicleta, Lorenzo aprofitant la Yamaha al màxim, un Márquez impressionant en una batalla de punts amb Espargaró… tot apuntava a un gran cap de setmana.

Per acabar-ho d’adobar, coincidim al circuit amb un amic motero acabat de lesionar, i una parella de bons amics s’allotgen amb nosaltres (cabrons, tenen entrades VIP!) i fer així completa la festa. I a més el mecànic s’ho curra i ens retorna la moto amb la revisió acabada de fer just abans de l’event… Gràcies Marc!

Total, un cap de setmana de carreres de motos, de circuit, de Sol i de calor. Una bona mescla de gasolina, suor i crema solar

A continuació un vídeo-mini-resum del que van ser les carreres des del nostre punt de vista, i just després una selecció de les fotos que he penjat a la meva conta de Flickr.

Gran Premi Montmeló 2010 from Dracco on Vimeo.

continua llegint…

Els dies 4 a 6 de Juny de 2010 es va celebrar la cinquena quedada del fòrum de la Honda VTR 250 FanSite, a Olite.

El nostre company Chati va organitzar tot un event, amb rodada conjunta, visites turístiques i vinícoles. Va ser tot un event, acompanyat d’un bon Sol, que a diferència de l’event que es va organitzar al mateix lloc dos anys abans, ens va deixar gaudir de l’exterior de la casa que havíem reservat, amb piscina i tot.

Les trobades intenten ser el més multitudinàries possibles, però sempre tenim el problema de la gent nova que els costa d’animar-se. Aquest any, només dos dels nostres representants va aparèixer en una Honda VTR 250, el reste ja hem passat a motos més grans, però seguim units en l’entusiasme de veure’ns i compartir uns dies cara cara fora del fòrum.

A continuació us presento el vídeo que vaig realitzar de l’event, que comprén només els dos dies que vam estar tot junts. Després del salt, podreu veure una selecció de les meves fotos, encara que també podeu veure-les totes totes a la conta oficial de Flickr del fòrum de la Honda VTR 250.

5a Quedada Honda VTR 250 FanSite - Olite 2010 from Dracco on Vimeo.

continua llegint…

Qui em coneix sap que des de petit he estat perdent-me per la muntanya. Comences fent el crío jugant entre els arbres, continues fent expedicions amb els amics, acampades, més endavant les expedicions ja són en moto… La natura i jo hem tingut una bona relació i un dels punts que sempre he estat desitjant ha estat, justament, tenir un vehicle 4×4 i poder fer un volt al meu aire per la muntanya. De fet, cada cop que he estat en fase d’adquisició de cotxe he valorat la idea del Tot Terreny, com va ser el cas d’un Terrano, després la possibilitat de comprar un Patrol entre els amics i més endavant a punt de comprar un Suzuki Samurai jo solet… Sempre ha estat la espina clavada, assaborint els petits moments en que el Juli, un enamorat de la muntanya, campinguista empedernit, es comprava els seus 4×4.

Després de 15 anys de tenir clar que un dia aquest oci es cumpliria, finalment ha arribat, com a cotxe de tot-ús familiar, gentilesa d’un altre canvi de’n Juli. Per Fi!

continua llegint…

Bé, fa temps que vaig veient com el contador d’articles en el panell de control d’aquest Wordpress m’anuncia que estic a punt d’arribar a l’article 1000. Volia fer alguna cosa especial, però els meus propers saben que no disposo de massa temps lliure.

Si anem a WebArchive podem veure els inicis de LaDragonera. Encara no era un Wordpress… jeje, recordo aquella època. Rondava el 2002, jo estava a Stucom com a tio per tot en el departament d’informàtica, mantenint els ordinadors de les aules, configurant els servidors, tirant cable, arrossegant-me sota les taules (uff…), i també ultimant el projecte TestNet (que al final veuria la llum només internament a Stucom). El cuquet interior del món web, d’internet, després de muntar aquella bèstia en ASP, em cridava ja visiblement i vaig registrar aquell domini. De fet buscava un Talamanca.com, però estava agafat (i el .net, i el .org … per la mateixa tía, però és una altra història). Va començar com un espai verge, amb la idea de muntar un punt d’unió amb la colla (que érem tots uns frikis) i amb aquesta idea vaig anar muntant un portal en ASP contra Access, prou currat, i es va convertir en el meu banc de proves. Tot el que pensava que es podia fer, ho programava per a aquella comunitat. Panell de missatges, galeria de fotos, galeria de lletres de cançons, comentaris, articles, votacions, suggerències… Era increïble, no s’acaben mai les idees.

Allà també vaig veure que el diseny no era el meu fort. L’Íngrid em va donar alguns consells i va haver un canvi de diseny prou interessant, però el motor era el mateix. Van haver alguns canvis deguts a problemes socials i vaig veure la necesitat de la identificació i del concepte d’usuari.

Llavors va venir un canvi a nivell laboral. Em vaig canviar de rama de la informàtica, de sistemes (que per a mi significava tirar-me per terra grimpant RJ-45) per la programació, a un projecte portat des de l’àtic d’un infame hotel del carrer escudellers. Era una web de reserves d’habitacions online, fet en ASP, extremadament mal portat. En aquella època el meu contacte amb en Roca creixia i en una d’aquelles tardes em va mostrar crec que el Mambo i, bàsicament, el PHP. Vaig comprar-me un llibre i vaig anar provant. Em vaig muntar un blog personal amb la mateixa idea interior que sempre respecte a la programació scripting: pàgines HTML amb troços de codi de servidor, lo habitual en ASP. Però aquí vaig cansar-me d’haver de picar continuament el HTML i vaig improvitzar un sistema que més endavant va resultar que estava ja desarrollat: les plantilles. Ho vaig penjar a ladragonera, en un directori, perque no era “de la comunitat”, mentre es mantenia el portal en ASP, i anava improvitzant millores. A la feina els anava convencent de les ventatges de programar en PHP i vaig fer una branca nova de l’aplicació en PHP encarregada de sincronitzar via XML amb Bookings. L’aplicació funcionava molt bé, però el projecte va anar a pique abans de poder aprofitar-lo fora de la versió de test.

Tot d’una, el servidor de Mèxic on ho tenia tot allotjat (Intermty, ni el linko) em va esborrar la conta, vaig perdre tot el que no tingués a casa en un backup, i el PHP el vaig fer a casa però ja feia massa que el tocava directament online. Va ser un desastre. En aquell moment em vaig plantejar mil opcions, de fet, vaig restablir el que vaig poder i vaig parar de millorar-lo. Vaig provar vàries opcions i finalment vaig muntar un Wordpress. Unes proves en un directori perdut i quan vaig veure que la cosa podia funcionar vaig canviar. Es perdia el concepte de comunitat i passava a ser el meu blog. La veritat és que a la colla cadascú anava tirant per la seva banda i amb un hosting i altres URLs menys maques ens feia el fet.

Estem parlant del Setembre del 2006. De fet, el primer article en aquell sistema va ser per explicar el problema que havia tingut amb Intermty. Des de llavors, algunes versions més de Wordpress, uns plugins amunt i altres avall, canvis en URLs, categories que caduquen o neixen, articles i més articles, han passat 3 anys i mig, i uns 7 anys i mig des que vaig comprar el domini (segons el DNS, el 10 d’Octubre de 2002).

Així doncs, aquest és l’article publicat número 1000.

Salut i per molts anys!

Quants anys feia que no nevava a Barcelona? Recordo que fa uns anys, una situació meteorològica extranya i molt semblant a l’actual va fer que nevés a la ciutat comptal.

Aquest cop, m’ha agafat a Barcelona amb la càmara del mòbil a la mà i he pogut fer algunes fotos. Us deixo aquí una d’impactant i el reste les podeu veure a la meva conta de Flickr.

continua llegint…

Ahir m’entero d’una notícia esfereïdora. Barcelona vol optar per la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Podeu llegir la notícia, per exemple, als següents punts:

• CatalunyaPress
• RadioCatalunya
• EuropaPress
• Vilaweb

Està clar que l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 va ser tot un esdeveniment, i que li va anar molt bé a Barcelona per a modernitzar-se en infrastructures, accessos i demés. Però començo a veure que allotjar l’organització d’un esdeveniment com aquest és només això, una excusa per reformar infrastructures, gastar-se els quartos, i esperar a que l’esdeveniment ens aporti l’extra de visitants necessari per recuperar els calés. La teoria és molt maca, però sembla que no n’aprenguin de la part negativa que pot esdevenir-nos, veient l’exemple dels intents reiterats de Madrid d’allotjar uns Jocs Olímpics: gastar-se els quartos i endeutar-se per una promesa que no s’acaba cumplint.

continua llegint…

Doncs si, finalment ens la colaran doblegada.

Tenim una Ministra de Cultura que hauria de vetllar pels interessos de la cultura (a l’abast de tothom, de qualitat, … ). Resulta que aquest personatge té interessos en la indústria cultural, així que és d’una absurditat total tenir-la com a ministra de cultura. Que quin són aquests interessos? Bé, a internautas.org està la resposta:

Ángeles González-Sinde ha estado al frente de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE) desde Diciembre de 2006 hasta la fecha de su nombramiento. El Vicepresidente de la AACCE durante su mandato, y actual presidente en funciones, es a su vez Presidente (desde 2004) de DAMA (entidad de gestión de Derechos de Autor de Medios Audiovisuales). Ángeles González-Sinde también ha sido presidenta de ALMA (sindicato de Autores Literarios de Medios Audiovisuales). Su padre, José María González-Sinde, fue fundador tanto de AACCE como de ALMA. Tanto el hermano de Ángeles González-Sinde como su tio pertenecen en la actualidad a AACCE. Así mismo, Ángeles González-Sinde es administradora de dos empresas, una de ellas con domicilio social en su propio domicilio particular, cuyos objetos sociales se enmarcan dentro del los CNAE 9211 y 9212 (referidos todos ellos a actividades empresariales cinematográficas).

Por consiguiente, ya desde antiguo tiene intereses personales y familiares directos con todo lo relacionado con la industria del cine y la gestión de los derechos de autor.

… mmm preocupant, no? Doncs bé, resulta que un dia s’aixeca aquesta dona i comença a moure la perdiu amb el tema dels drets d’autor i la propietat intel.lectual. Quin és el problema? Doncs que les descàrregues a Espanya són legals per llei. A més, que una pàgina web faci divulgació d’enllaços des d’on es pot descarregar contingut protegit pels drets d’autor no és delicte, perque la pàgina en qüestió no allotja ni brinda el contingut. Llavors, quan la SGAE o qualsevol denúncia una web dient que vulnera la llei, el jutge mira les lleis i acaba desestimant l’acusació, perque no és ilegal. I quina és la solució que aquesta ministra ha trobat? “Doncs ens saltem el jutge i au, ja podem tancar la pàgina web”. Molt interessant, si senyor.

Llavors, quan això va arribar a les oïdes (o els ulls) de la comunitat internauta (que de tonta no té un pèl), va posar en marxa una campanya online mostrant un manifest, una declaració d’intencions, que podeu llegir també a LaDragonera. Tant de soroll es va crear que van posar-se a revisar el borrador i van vomitar un texte que no té desperdici (visible en PDF aquí). Però clar, són 199 pàgines de nomenclatura gubernamental, així que podem consultar un de tants anàlisis que gent ficada en el tema i amb coneixement i criteri ha anat publicant:

• Aldea Irreductible: Una disposición, una comisión, un solo objetivo
• David Bravo: Liberando la contestación a la demanda de SGAE contra webs de enlaces
• ALT1040: Entrevista acerca del #manifiesto a Ricardo Galli, Javier de la Cueva y Benyi Arregocés

Uff… per la gent que sabem de què va i portem temps sentint com intenten de totes totes blindar una indústria decadent i obsoleta a costa del individu és francament dur i esfereidor: adéu a la democràcia i a la fe amb el poder judicial… però per a la gent que li ve de nou? Doncs a aquesta els aconsello que facin un cop d’ull al gràfic de l’esquerra: La ley Sinde para tontos (amb perdó).

Des de La Dragonera he defensat sempre el sentit comú, el dret de l’individuu. La cultura, el coneixement, l’art… hi ha temes concrets que no haurien de pertànyer a ningú en concret, sinó a la comunitat, però entenc que estem en un món capitalista on l’intercanvi de diners és la base que sosté tot el muntatge. Però d’aquí a que uns cantants de merda, que canten merda caduca, que ningú recorda quan deixen de llençar discs, que treuen un tema suat usant els tòpics de sempre amb els acords de sempre i després s’asseuen al sofà a esperar que arribin els diners… va un gran troç. Agafem un exemple: “¡que nos morimos de hambre!” diu la Rosario Flores. Ah, perfecte. Veiem doncs un petit quadre-resum d’alguns ingressos d’aquesta “autora” (extret d’un comentari a Menéame sobre la notícia):

Mmm veamos cómo se muere de hambre:

- Solo con el último disco ha vendido 160.000 copias, a un precio de 10,75€ la versión más económica del Corte Inglés (la hay hasta de 23,45€), y poniendo que se lleva sólo un 5% por cada venta, contamos con que esta señorita ha ganado sólo este año con este disco 86.000 euros.

Pero vamos a más:

- 1992: De ley (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1994: Siento (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 1996: Mucho por vivir (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1999: Jugar a la locura (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2001: Muchas flores (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 2003: De mil colores (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2006: Contigo me voy (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2008: Parte de mí (2xPlatinos) (+160.000 copias) : 86.000€.

Total: 715.625€, sin contar conciertos, entrevistas…

Vamos, se muere de hambre, ¿no?

En serio, em vull morir de gana com ella…

Però clar, cal focalitzar bé el problema. el problema és que els cantants es moren de gana? No, realment no. Llavors, quin és el problema? El problema és que abans, quan volies tenir a la mà un tema del teu cantant preferit havies de baixar a la botiga i comprar-te el disc. Si no t’arribava pel disc sempre podies anar a preguntar a algun amic molón que te’l deixés i tu et grabàves el tema en una cinta de caset, que es sentia prou bé però mai era com l’original. Al final, després de molt sentir la cinta acabàves baixant a la botiga i et compràves el CD. I us penseu que l’autor es guanyava la vida amb aquell disc? Doncs la veritat és que no, com sempre, i com tot fill de mare, si volia quartos havia d’agafar la furgona i anar a fer concerts. qui realment es guanya la pasta amb els discs és la discogràfica. Ara, l’usuari ja està fart d’haver-se de comprar un disc sencer per una sola cançó, així que prefereix obrir l’Ares o el programa P2P del moment i baixar-se el tema. PIRATA! pos no, que baixar-se contingut d’internet és legal a Espanya. Li faig mal a l’autor? pos no, li faig mal a la discogràfica, que deixa de vendre el disc. L’autor segueix anant de gira fent concerts per guanyar-se la pasta. Perquè si no s’ajunten grups que feia anys i panys que no tocàven junts? Héroes del Silencio van separar-se quasi a garrotades. Pink Floyd tres quarts del mateix i els dos toquen els mateixos temes però per separat. Els Rolling Stones no s’aguanten ni els pets i segueixen tocant. De veritat creieu que és per amor a l’art? Senyors, per favor.

Així que, després d’haver-me desfogat, només em queda dir el següent:

Senyors del govern, no em crec ni mitja paraula d’aquesta pamplina. Vosaltres el que voleu és tenir la potestat de tancar les pàgines web que us dongui la gana, que parlin malament de vosaltres, que tinguin uns ingressos als que no podeu fotre-li cullerada. Voleu protegir una indústria obsoleta i de mala qualitat que no ha sabut fusionar-se als temps que corren, que no ha sabut reconvertir-se al mercat actual online i digital. La gent ja no us compra, no us veu al cinema. Creieu que és per culpa de les descàrregues quan en realitat és per la baixa qualitat del producte presentat en relació al preu que demaneu. Sé que dormiu tranquils amb les butxaques plenes i us preocupa deixar de guanyar tant com anys enrera. Ens heu colat el Cànon Digital a la força i sense cura. Ara voleu saltar-vos la justícia per tenir el control total a internet, ser jutge i part a la vegada.

Osti, és que no pararia… em deixo uns quants exemples a la butxaca… I encara es pregunten què poden fer els polítics per guanyar-se la confiança del votant… Caguntot…

L’estrés, aquesta paraula que tan espanta al món actual, síndrome típica de baixa, de pèrdua de cabell, d’aprimar-se, de nervis…

Feia temps que no passava tant d’estrés. Fa cosa d’un parell de mesos va començar la meva època dura, escollida per mi mateix, en la que em resta poc temps lliure i fins i tot passen dies que no he vist la meva parella.

A la feina, durant les 8 hores (en el meu cas, 8h 45m per compensar la festa del divendres tarda), cal donar el millor d’un mateix. Ara estic en un projecte nou, potser un dels més importants de l’empresa… Ja he començat a batallar per ell però encara no m’ha vingut el més dur… Però clar, significa molta feina, molts “per ahir”, tensió, preocupació quan la dificultat assoleix nivells alts…

Paralelament, he començat amb un projecte personal. A priori no és una gran cosa, però si tot va bé donarà de què parlar. El projecte implica coordinar dues persones més, un desenvolupador més i un dissenyador. Dues persones, dos móns, cadascú amb les seves coses, limitacions en temps, problemes en terminis… Tot això fa que arribi de les meves quasi nou hores diàries fet mistos i posar-me al despatx, canviar el xip i au, a programar i decidir quines tasques son principals i quines no, i tractar de portar el tema endavant. Així que la meva parella quasi no la veig entre setmana, tot i que sento com arriba a casa, em fa el petó, fem un cigarret junts, em porta alguna cosa per menjar… però no és el mateix. Ella, molt conscient de que és un tema important per mi, em secunda i em dóna suport però m’entra el malestar de deixar-la sola tantes hores…És sacrificat.

I per últim tenim tots els temes que a tots els humans ens passa: cal omplir la nevera, et poden robar la cartera i haver de perdre el temps renovant tota la documentació oficial, trobades familiars, … temps i més temps que sembla que s’escapi entre els dits…

Qui hagués dit mai que arribats els trenta trobaria a faltar només una cosa: el temps. El tenim, en principi, tot disponible, i ens anem compromentent sobre la marxa… potser inconscientment, potser assumint que d’alguna manera o d’alguna altra es trobaria una forma de mantenir els contactes i la vida que tant ens agrada, i al final resulta que sempre necessites una mica més del que havies planejat, i passen els dies, i deixes de quedar amb els amics amb els que el contacte no distava més d’una setmana, la moto és un plaer que em troba a faltar, el meu lloc de descans habitual queda només en el meu record i, per tant, la meva vida social acaba reduida a uns cigarrets a l’intempèrie durant el dia i potser compartir un parell de APMs i Polònies al sofà amb la meva parella.

Tot el que ens empeny a ser proactius té una altra vessant que cal sempre tenir en compte: el temps. T’agrada anar en moto? doncs no ho gaudiràs si no hi pots invertir com a mínim un matí sencer. T’agraden les pel.lícules? conta amb un mínim d’un parell d’hores. Tens parella? Saps que ella està amb tu per compartir el vostre temps? Saps que si inverteixes el teu temps en un projecte personal hauràs d’usar el teu temps lliure? I que aquest no es desdobla? I dormir? Saps que si esgarrapes hores de son el dia següent ho pateixes? Ah, no? Prova de fer-ho un parell de mesos seguits i després m’expliques.

I llavors? Com t’ho muntes? Doncs la veritat sigui dita, conto amb un cercle magnífic, molt millor del que havia pensat mai. Tothom té temes al cap, tothom té alguna cosa que fer, per la que desviure’s, que la mou interiorment. Segur que entenen el teu moment, però cal que ho sàpiguen per entendre-ho, cal mantenir un mínim de contacte, cal saber dir “prou, faig una pausa” i sortir a abraçar la teva companya.

Temps, quelcom que passi el que passi sempre s’acaba i mai dels mais torna. Sempre el trobaràs a faltar. Sempre pensaràs que el podries haver invertit millor. Sempre hi haurà algú que et reclamarà el teu temps. I quan tens tantes coses a fer i tan poc temps per dur-les a terme, en què es converteix? en estrés, en canes i amb bosses als ulls.

He dit.