La Dragonera

Amb un cafè a la mà m’assento davant del meu ordinador, l’engego, conecto amb les notícies on-line i m’assebento que en Michael Jackson ha mort als 50 anys a Los Àngeles, California, després de patir un atac de cor durant la tarda d’ahir. Segons les fonts que cita la notícia, quan els metges van arribar ja se’l van trobar inconscient, el van provar de reanimar i el van portar a l’hospital de l’Universitat de California on va arribar sense respirar i va acabar morint.

Al lloc oficial de’n Michael Jackson hi ha una nota de condolència escrita pels caps de la corporació Sony, alabant la seva carrera i la seva persona. Va ser un dels grans, arribant a ser l’autor que més còpies havia venut d’un LP amb Thriller, que ens va enganxar a molts de la meva generació amb temes rítmics i amb el seus balls i coreografies.

A nivell personal haig de reconèixer que sempre he estat un fan de la música de’n Michael Jackson, sobretot a partir del Thriller. Aquest i el Bad els tinc en vinil, i el Dangerous va ser el primer CD que vaig tenir. Recordo sentir les seves cançons a tot volum a casa, al cotxe, al walkman… Temes com Man in the mirror, Give it to me, Smooth Criminal, Jam, i llavors els hits com Thriller, Beat it, Billie Jean, Bad, Remember the time, Black or White… Totes elles grans de la música. The King of Pop que es fèia dir.

Sempre m’ha sabut greu les esquitxades en forma de demandes que va rebre sobre l’abús de menors. Sempre he defensat que no va tenir una infantesa natural i que a nivell emocional era un nen amb ganes de compartir com un nen. No puc jutjar ni valorar si el que dèien era cert o no, així que sempre m’he quedat al marge, sempre m’he quedat amb la seva música.

Després del salt, un petit recull d’alguns vídeos que he recollit per YouTube, com a petit tribut des d’aquest racó d’internet. De totes formes, les millors cançons amb els millors vídeos els podeu trobar visitant el canal de’n Michael Jackson a YouTube per a total qualitat (però no deixen insertar els seus videos a les webs).

Actualitzo: Corre el rumor que la causa de la mort ha estat per una sobredosi de pastilles. La notícia la he llegit a el País.

Jackson, just beat it!

continua llegint…

Em costa explicar el que se sent quan sents plorar una guitarra. Els pels de punta, la sang seguint el ritme dels alts i baixos… és indescriptible. Però… no tothom et pot fer parlar una guitarra. És molt fàcil fer-la cridar, però fer-la parlar? i fer-la plorar? No… hi han pocs capaços de fer-ho.

Últimament estic coneixent grans guitarristes en solitari o en grans grups, sobretot de la mà d’en Toni, però segueixo sense trobar aquella simbiosi grup-lletra-solo que he vist en els millors temes de Pink Floyd.

Moltes són les cançons que podriem començar a nombrar. Són un grup de missatge implícit en una sinfonía rock. I per fer-nos una idea, posaré l’exemple: Confortably Numb (The Wall). Qui la conegui, les paraules sobren. Pels que no, cal seguir-la amb la lletra, per ambientar, per donar-li un sentit a la història que viu Pinky en el film The Wall. Però a el que anava és al solo. mmm… millor sentir-ho.

I així mostro una troballa increible. Es tracta d’un concert de Pink Floyd a Turino (Italia) al 1994. La imatge és horrible però el so és molt bo. Llegiu la descripció del vídeo a Youtube, val la pena.

Per mi és un dels millors solos, on la guitarra plora a crits. Se m’erissa la pell. I aquesta versió, baixada de voltes, és per agenollar-se. Mestre David Gilmour. De veritat, val la pena aturar-se els 10 minuts de tema, amb el volum ben alt

com se us ha quedat el cos?

François Macré ha realitzat un dels reptes que imaginava sentint certes cançons: utilitzar la veu per imitar instruments de la mateixa… total, la majoria són simples bucles. Aquest noi ha fet una versió del Thriller de Michael Jackson (aquí la versió “història”) emulant els instruments usant 64 pistes. Segons quemiras.es, es va tirar 350 hores per dur-ho a terme.

La web MySpace de François Macré està en francès… Anna, ens podries fer cinc cèntims de qui és?

Sense més, vegeu l’increible producció:

Santa, no sé d’on l’has tret, però m’has tocat la fibra amb el Thriller

Sense comentaris, només per a amants del Metal

Últimament torno a tenir una temporada d’anar seguint el que es penja a Meneame. Últimament estic llegint molts temes de la SGAE. Últimament estic tenint la sensació com si un grup de persones estiguéssin interessades en recaudar fons d’on sigui, de qui sigui, a costa del que sigui. Últimament se m’estan inflant les pilotes d’una forma que ja no em caben als pantalons.

continua llegint…

Ara que estem tant calents amb el tema de l’SGAE i la seva pataleta anti-progrés (al que curiosament el partit progressista d’Espanya dóna suport), trobo una carta d’un músic al President del Govern, amb (IMHO) tota la veritat al seu cantó.

Ja comença a fer pudor tot aquest sistema de negoci a costa dels artistes. De fet, recordo una xerrada-treball en el que vaig participar sobre aquest tema i els demés contertulians opinàven el mateix: no es pot mantenir un model de negoci com aquest… La tecnologia i el progrés no pot estar aturat per culpa de 4 indesitjables que es volen seguir omplint les butxaques amb el mètode antic de “paga’m o no seras popular en la vida”.

Us deixo la carta d’aquest músic a continuació:

continua llegint…

Arribem a una botiga de música i agafem un disc del nostre grup de música preferit. Posem que paguem 18 euros. Molt bé, ja és nostre (en certa manera, perquè no pots fer tot el que vulguis amb ell…), però aquests 18 euros que hem pagat, com es reparteixen entre els beneficiaris?

A Escolar.net descobreixo un article breu però impactant, amb el benefici desglossat en percentatges i quantitats, que reprodueixo a continuació.

Así se reparte el dinero de un disco de 18 euros según AFYVE (la asociación de discográficas españolas).

* IVA: 16%: 2′49 euros.
* Tienda: 40′2 %: 7′25 euros.
* Discográfica un 24′4% 4′41 euros.
* El distribuidor un 4% 0′73 euros.
* La fabricación un 4% 0′73 euros.
* Derechos de autor un 4% 0′73 euros.
* Royalty para el artista 9′4% 1′69 euros.

continua llegint…

Dissapte 21 d’Abril de 2007, 21:33, Palau Sant Jordi… ein, zwei, drei, yaha! I l’escenari explota amb In The Flesh. Quina forma d’obrir un concert… seguint amb Mother, Shine on your crazy diamond, Wish you where here i un poupurri de cançons antigues, seves en solitari, …

Després de la pausa d’un quart d’hora, tot el Dark side of the moon sencer, de principi a final, acabant en els bisos amb el The happiest days of our lives, Another brick in the wall (part 2), Vera, Bring the boys back home i per tancar, la meva, la obra mestre, Confortably Numb.

Poques vegades es pot gaudir d’un concert de dues hores i tres quarts. Quàntes vegades podràs sentir un disc sencer en un concert? Gràcies Roger Waters.

continua llegint…

Seguint amb La setmana de Pink Floyd (començada amb alguns videos dels seus temes), avui introdueixo un documental sobre el The Wall i la seva gira: Behind the Wall. Vindria a ser un making of de la gira de concerts i de la pel.lícula musical incloent també una explicació del contexte del moment i el contingut emocional.

Val a dir que està en anglès, una mica difícil de seguir per a mi.

continua llegint…

Aquest proper 21 d’Abril en Roger Waters ve a Barcelona de gira. Aquest, ex vocalista i baix de Pink Floyd, ens presenta un recull de les seves obres en solitari i durant la seva extensa i creativa etapa amb Pink Floyd.

Per sort, l’Anna va poder conseguirun parell d’entrades d’última hora fa quasi un mes sabent que en buscava des que en Marc Pous, un bon company de feina, em digués que en Roger Waters venia a Barcelona. Tot i que m’hagués encantat anar al concert amb ella, l’Anna va tenir un gest molt especial cedint la seva entrada al meu pare, qui va sembrar la llavor d’aquest gran grup de rock sinfònic en mi. I qui millor que ell per acompanyar-me en un acte orgàsmic d’un membre d’aquest mític grup? Quàntes vegades més tindré l’ocasió de veure un directe on es toqui el Shine on your crazy diamond, el Wish you where here i (espero) el Confortably Numb?

En Marc posteja un article com a previ del concert, on hi apareix un extracte de la opinió d’un amic seu de Mèxic, on en Roger Waters ja ha fet el concert. Mare meva quines ganes tinc!

Després del recopilatori de videoclips de Queen del dotze d’abril, se m’ha acudit fer un recull semblant sobre Pink Floyd. A continuació una selecció de videoclips (aquest cop sense comentaris) de les cançons que tenen un significat especial per a mi. En falten unes quants, és clar, però el YouTube no dóna per més
continua llegint…