La Dragonera

L’estrés, aquesta paraula que tan espanta al món actual, síndrome típica de baixa, de pèrdua de cabell, d’aprimar-se, de nervis…

Feia temps que no passava tant d’estrés. Fa cosa d’un parell de mesos va començar la meva època dura, escollida per mi mateix, en la que em resta poc temps lliure i fins i tot passen dies que no he vist la meva parella.

A la feina, durant les 8 hores (en el meu cas, 8h 45m per compensar la festa del divendres tarda), cal donar el millor d’un mateix. Ara estic en un projecte nou, potser un dels més importants de l’empresa… Ja he començat a batallar per ell però encara no m’ha vingut el més dur… Però clar, significa molta feina, molts “per ahir”, tensió, preocupació quan la dificultat assoleix nivells alts…

Paralelament, he començat amb un projecte personal. A priori no és una gran cosa, però si tot va bé donarà de què parlar. El projecte implica coordinar dues persones més, un desenvolupador més i un dissenyador. Dues persones, dos móns, cadascú amb les seves coses, limitacions en temps, problemes en terminis… Tot això fa que arribi de les meves quasi nou hores diàries fet mistos i posar-me al despatx, canviar el xip i au, a programar i decidir quines tasques son principals i quines no, i tractar de portar el tema endavant. Així que la meva parella quasi no la veig entre setmana, tot i que sento com arriba a casa, em fa el petó, fem un cigarret junts, em porta alguna cosa per menjar… però no és el mateix. Ella, molt conscient de que és un tema important per mi, em secunda i em dóna suport però m’entra el malestar de deixar-la sola tantes hores…És sacrificat.

I per últim tenim tots els temes que a tots els humans ens passa: cal omplir la nevera, et poden robar la cartera i haver de perdre el temps renovant tota la documentació oficial, trobades familiars, … temps i més temps que sembla que s’escapi entre els dits…

Qui hagués dit mai que arribats els trenta trobaria a faltar només una cosa: el temps. El tenim, en principi, tot disponible, i ens anem compromentent sobre la marxa… potser inconscientment, potser assumint que d’alguna manera o d’alguna altra es trobaria una forma de mantenir els contactes i la vida que tant ens agrada, i al final resulta que sempre necessites una mica més del que havies planejat, i passen els dies, i deixes de quedar amb els amics amb els que el contacte no distava més d’una setmana, la moto és un plaer que em troba a faltar, el meu lloc de descans habitual queda només en el meu record i, per tant, la meva vida social acaba reduida a uns cigarrets a l’intempèrie durant el dia i potser compartir un parell de APMs i Polònies al sofà amb la meva parella.

Tot el que ens empeny a ser proactius té una altra vessant que cal sempre tenir en compte: el temps. T’agrada anar en moto? doncs no ho gaudiràs si no hi pots invertir com a mínim un matí sencer. T’agraden les pel.lícules? conta amb un mínim d’un parell d’hores. Tens parella? Saps que ella està amb tu per compartir el vostre temps? Saps que si inverteixes el teu temps en un projecte personal hauràs d’usar el teu temps lliure? I que aquest no es desdobla? I dormir? Saps que si esgarrapes hores de son el dia següent ho pateixes? Ah, no? Prova de fer-ho un parell de mesos seguits i després m’expliques.

I llavors? Com t’ho muntes? Doncs la veritat sigui dita, conto amb un cercle magnífic, molt millor del que havia pensat mai. Tothom té temes al cap, tothom té alguna cosa que fer, per la que desviure’s, que la mou interiorment. Segur que entenen el teu moment, però cal que ho sàpiguen per entendre-ho, cal mantenir un mínim de contacte, cal saber dir “prou, faig una pausa” i sortir a abraçar la teva companya.

Temps, quelcom que passi el que passi sempre s’acaba i mai dels mais torna. Sempre el trobaràs a faltar. Sempre pensaràs que el podries haver invertit millor. Sempre hi haurà algú que et reclamarà el teu temps. I quan tens tantes coses a fer i tan poc temps per dur-les a terme, en què es converteix? en estrés, en canes i amb bosses als ulls.

He dit.