La Dragonera

Arriba un moment en la vida laboral de tothom que es planteja el dilema d’un canvi de feina. És una desició que a vegades és molt fàcil de prendre (i llavors s’acaba el problema), però a vegades s’escau una desició complicada.

La costum, els companys, l’estabilitat, la por al canvi… són termes que acostumen a anar en contra de fer el pas. Són del tot comprensibles i moltes vegades ajornen el canvi indefinidament.

Però l’èsser humà és un animal que basa molt la seva vida segons les seves motivacions… i si aquest pilar falla, potser és l’hora de plantejar-se el canvi.

Aquest (pedazo de) totxo vol ser una reflexió en honor al canvi de feina.

Imagina que estàs sentat en el teu lloc de feina (si és que estàs sentat… potser estàs penjat d’un arbre). Els projectes o tasques passen per la teva taula com grans idees a dur a terme. Abans d’obrir la carpeta apareix aquella espurna de desig de que sigui El Projecte, aquell que farà treure’t d’una rutina o d’una tònica a la que ja t’has acostumat. L’obres i el comences amb molta il.lusió. És un moment molt emotiu…

Però a mesura que passen els dies, i els reptes es comencen a convertir en problemes a solventar, la il.lusió es va diluint i torna a venir aquella flàira rància. Depèn del cas pot provenir de la semblança amb anteriors projectes, de la supervisió rebuda, del projecte en si (que pot ser una bírria poc interessant), però en qualsevol cas el desànim ho infecta. Quan arriba aquest moment el cervell es planteja preguntes com “i si…?”, “com estarà el món laboral?”, “val la pena haver-me de tragar tot això?” i ja no te les pots treure del cap.

Aquí ve la primera fita: autovaloració. S’ha de fer un exàmen de consciència i valorar la feina que estàs fent i la que podries fer. Què s’és capaç de produir? Però la veritat, incloent el propi ritme d’esforç constant (ningú pot treballar al 100% el 100% del temps). La majoria de vegades no es triga gaire en descobrir que es pot fer més. Llavors, quina és la raó per la que no s’està rendint tant? Aquí ja entra el cadascú, però és justament això el que s’ha de tenir en el punt de mira.

Vaig a resumir les que em venen al cap en aquest moment:

• Vagància
• Projecte poc interessant
• Ambient de treball pèssim
• Supervisió asfixiant

Algunes seràn per causes externes a nosaltres, però altres tenen un causa directa nostra. Aquestes últimes són les primeres que poden han de ser ateses. Senyors, no podem fer que les variables externes millorin si nosaltres no les empenyem amb les variables internes. Així que arribat a aquest punt (i si urgències laborals o personals ho permeten) hem d’establir el nostre humil i ferm nivell de treball, el que sigui capaç de treure endavant les tasques i que ens permeti dormir tranquils. Això ens permetrà tenir les nostres espatlles cobertes per barallanr-nos amb els factors externs.

Un cop assolida la nostra tranquilitat nocturna, veurem que som capaços de focalitzar millor els problemes que la nostra feina ens provoca. No és una tasca d’un parell de dies. A vegades passa per problemes paralels com tardes amb els amics, tupper al migdia, o el que sigui, i s’ha de dedicar el temps necessari a cadascun per separat.

I arribem a la segona fita: Anàlisis de la feina i la seva resposta. Tot en una feina influeix en la productivitat de cadascú. Un bon ambient i un tracte col.loquial amb els companys és fonamental i una supervisió asfixiant fa caure la potència de les neurones al 20%. Així doncs ara es tracta de trobar aquells paràmetres que aporten mal karma a les 8 hores (juajuajua) de feina. Com que nosaltres JA estem donant tot de la nostra part, podem hem d’intentar xerrar amb les persones que s’encarreguen de les àrees que no encaixen bé amb nosaltres i negociar una millora. I no, la millora moltes vegades no acostuma a ser econòmica.

Les empreses acostumen a ser de dues branques: les que es posen en el punt de mira d’un treballador i les que sempre estan en el punt de vista de l’empresa. No ens enganyem, una empresa per definció està per guanyar diners. Però hi han algunes (normalment fundades per treballadors del ram) que donen ja per suposat la categoria professional adient, tenen en compte la idiosincràcia del ram, les seves peculiaritats i les seves necessitats. Amb aquestes es pot raonar bastant bé, sobretot si s’ha assolit perfectament el primer punt (recordeu, les espatlles cobertes), però les altres acostumen a posar barreres “nodes” a la jerarquia mandatària, i si s’arriba a poder parlar amb algú et promet sinceritat, xerres els teus problemes, et prometen molt i al final acabes pitjor i etiquetat.

Així doncs, un cop havent negociat (o posat en coneixement) els punts en contra que té la feina, obliga un temps prudencial de marge per comprovar els resultats, fins que arribem al tercer punt: l’estudi de mercat.

Durant el temps de marge ja es va veient quines ritme adquireix la cosa. Així que ens anem informant de com està el mercat del propi ram (o del que sigui, si s’està fins als ous), sous, avantatges en altres empreses… [Nota mental: ha fet molt mal veure com es treballa a Google ;)]. Si mantens el teu currículum a llocs infojobs o neurona, habitualment es reben ofertes de feina on hi apareix el sou i les condicions de treball (projectes, horaris, categoria professional, durada del contracte, …), i això et dóna una idea de com va el mercat.

I ara bé el dilema final: fer o no fer una entrevista. Resposta: Només costa la primera. En el reste d’entrevistes entens finalment que tu ja tens feina, més o menys estable, amb els seus punts positius i els seus punts en contra. La única cosa que tindràs després de la entrevista és més informació, i una valoració per part d’uns altres de la teva projecció laboral (quant de bo ets, quina impressió causa el teu currículum, qué s’espera de tu). Una entrevista de feina és torna un simple intercanvi de necessitats empresa-treballador. L’empresa ha de solucionar un problema i vol contractar els teus serveis. Tu com a proveidor de serveis pots acceptar o no, així que és l’empresa la que t’ha de voler contractar. Com que tu ja tens feina, què més et dóna? Tu ja has perdut un temps posant-te a nivell i saps quin és el límit de l’empresa respecte a tu. I acabes anant a fer una entrevista un dia a una empresa que t’ofereix un projecte amb unes condicions interessants, fins al punt d’eliminar aquells factors externs. Potser t’obre uns altres però si es deixen les coses clares a l’entrevista (recordem, ja hem perdut un temps analitzant-ho i posant-ho en ordre) no hi haurà problema.

Canviar de feina no és dolent ni temerari, però s’han de tenir les idees clares i saber el que es busca. Què és això de demanar si us plau que et deixin treballar? Si s’és honest amb la feina sempre el canvi serà a millor. Les empreses estan formades per humans, i es cometen falles humanes, com la mala gestió, les xafarderies, l’avarícia, l’afany de superioritat… i no s’acostumen a tolerar els canvis. L’única forma a vegades és justament canviar de feina, però s’ha de fer bé. No es pot dir “pos ara m’he ratllat”. La hipoteca no perdona

Conclusió final: La por al canvi és natural i és bo, però no ha de sobreposar-se a la nostra normalitat. S’ha de valorar el que es té, i el que es necessita. Quan la simbiosi es trenca, canvi, que valem alguna cosa, cony!