La Dragonera

Vas sentint el rugit acompassat del motor, el ronroneig que et fa vibrar aquest tros de ferro entre les cames. Et sents segur, et sents viu, notes els sentits a flor de pell, captant tot el teu entorn, processant informació… “ara cal vascular-se uns graus a la dreta” “deixa gas” “contramanillar lleu per aixecar-la” “compte amb la gravilla”

No pots pensar en una altra cosa. Només en moments de concentració lleu aixeques la vista enllà, potser a través dels arbres, potser un castell al capdamunt del turó, potser un company que es creua amb els dits aixecats saludant…

Et deixes portar per la línia asfaltada, com lliscant, com flotant, però al mateix temps segur d’estar trepitjant goma amb terra amb fermesa. No es poden despreciar els més de 300 kg que estàs movent a dreta i esquerra, fent-los accelerar, frenant-los quan cal, traçant línies imaginàries entre les dues paraleles blanques, buscant que sigui aquest cop la traçada perfecte.

I enmig del teu moment de glòria, de solitud reflexiva i concentrada, et sents tanmateix acompanyat. El seient del darrera està ocupat. Notes les seves cames enganxades a les teves cuixes, les seves mans abraçan-te, i el més gratificant, els seus moviments seguint la trajectòria perfecte que ambdós esteu dibuixant.

Els tres sou un. Dos cossos i dues ments afegint kilòmetres al vagatge, junts, sobre 98 cavalls entaforats en una màquina precisa, ràpida i dòcil. Que es pari el món, que nosaltres seguim rodant.

V’s i salut!