La Dragonera

Dissapte 21 d’Abril de 2007, 21:33, Palau Sant Jordi… ein, zwei, drei, yaha! I l’escenari explota amb In The Flesh. Quina forma d’obrir un concert… seguint amb Mother, Shine on your crazy diamond, Wish you where here i un poupurri de cançons antigues, seves en solitari, …

Després de la pausa d’un quart d’hora, tot el Dark side of the moon sencer, de principi a final, acabant en els bisos amb el The happiest days of our lives, Another brick in the wall (part 2), Vera, Bring the boys back home i per tancar, la meva, la obra mestre, Confortably Numb.

Poques vegades es pot gaudir d’un concert de dues hores i tres quarts. Quàntes vegades podràs sentir un disc sencer en un concert? Gràcies Roger Waters.

Vam arribar cap a les 20:30, una horeta abans per si de cas. El trànsit molt fluït, aparcant gairebé davant, i en arribar les portes ja eren obertes. La multitut es repartia per tota l’esplanada davant del Palau Sant Jordi. Era una imatge curiosa… Poquets jovenets de fins a 20 anys, molta juventut de fins a 35 anys, i una bona quantitat que rondava els 50. Potser era la mitja d’edat més alta en un concert que hagi anat. Però clar, qui estava fora de lloc era jo, que no havia ni nascut que ja cantàven el Have a Cigar.

Vam poder arribar amb certes dificultats a la pista (entrada general, és el que hi ha) i vam conseguir un bon lloc pel mig. L’escenari presentava un decorat extrany, amb una ampolla de Whisky (White Label, vam deduir), un got mig ple i un avió… El reste semblava una espècie de ràdio antiga… Mentre ens moviem pel palau vam veure que era una projecció… què ens preparàven? A cinc minuts per començar veiem aparèier fum de cigarret en la projecció i una mà que apareix i mou el dial (doncs si, era una ràdio). Mentre va escollint cançons per ambientar-nos els últims minuts d’espera es va bebent el Whisky i va fumant-se un cigarret…

I comença el concert, sense salutacions prèvies, ni comentaris… només un In the flesh explosiu per baixar el ritme a uns temes més lents. La pantalla posterior ens captivava amb projeccions psicodèliques. Van fer acte de presència el porquet d’Animals (un zepelin tot pintat amb missatges anti-Bush), un astronauta en una cançó on es sentia a HAL (2001 Odisea en el Espacio) i una piràmide amb uns làsers projectant uns rajos per conseguir el mític símbol de Dark side of the moon (molt ben aconseguit, per cert).

I com es sorteja el fet de prescindir de David Gilmour en tantes i tantes cançons on la seva veu i la seva guitarra són tan imprescindibles? Doncs en aquest concert contava amb un repertori d’artistes increïbles. Un parell de guitarristes solistes molt molt decents que tocàven les cançons perfectament permetent-se només algunes notes personals, i juntament amb el teclista i les noies dels coros (dic coros per dir alguna cosa… quina veu!) anaven turnant-se les cançons per fer la veu d’en Gilmour… i això va donar una sensació de frescor, doncs tothom es coneix les veus dels temes, i sentir algú que les canta perfectament amb un altre timbre és una bona experiència.

A en Roger Waters se’l veia suat, se li marcàven les venes en els crits dels temes, però no va fallar ninguna nota, i anava cedint el protagonisme aquí i allà, a les noies dels coros, als guitarristes, … Ho vaig trobar molt honrat… ell és baixista, i hi han cançons que un baix ja no dóna més de si i s’ha de deixar cantar la guitarra. Molt bé.

Total, una gran experiència, de dues hores i tres quarts, sentint en directe per fi les cançons que porto molts anys sentint en privat. Què gran!