La Dragonera

Poca cosa a dir… Ara ja, després de tornar a l’anterior límit de 120 km/h, la novetat és que ja no es tenen en compte els marges d’error dels radars, i es comença a multar a partir de 1 km/h per sobre del límit.

Vegeu la taula dels límits de velocitat i les seves sancions:

Ahir m’entero d’una notícia esfereïdora. Barcelona vol optar per la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Podeu llegir la notícia, per exemple, als següents punts:

• CatalunyaPress
• RadioCatalunya
• EuropaPress
• Vilaweb

Està clar que l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 va ser tot un esdeveniment, i que li va anar molt bé a Barcelona per a modernitzar-se en infrastructures, accessos i demés. Però començo a veure que allotjar l’organització d’un esdeveniment com aquest és només això, una excusa per reformar infrastructures, gastar-se els quartos, i esperar a que l’esdeveniment ens aporti l’extra de visitants necessari per recuperar els calés. La teoria és molt maca, però sembla que no n’aprenguin de la part negativa que pot esdevenir-nos, veient l’exemple dels intents reiterats de Madrid d’allotjar uns Jocs Olímpics: gastar-se els quartos i endeutar-se per una promesa que no s’acaba cumplint.

continua llegint…

Doncs si, finalment ens la colaran doblegada.

Tenim una Ministra de Cultura que hauria de vetllar pels interessos de la cultura (a l’abast de tothom, de qualitat, … ). Resulta que aquest personatge té interessos en la indústria cultural, així que és d’una absurditat total tenir-la com a ministra de cultura. Que quin són aquests interessos? Bé, a internautas.org està la resposta:

Ángeles González-Sinde ha estado al frente de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE) desde Diciembre de 2006 hasta la fecha de su nombramiento. El Vicepresidente de la AACCE durante su mandato, y actual presidente en funciones, es a su vez Presidente (desde 2004) de DAMA (entidad de gestión de Derechos de Autor de Medios Audiovisuales). Ángeles González-Sinde también ha sido presidenta de ALMA (sindicato de Autores Literarios de Medios Audiovisuales). Su padre, José María González-Sinde, fue fundador tanto de AACCE como de ALMA. Tanto el hermano de Ángeles González-Sinde como su tio pertenecen en la actualidad a AACCE. Así mismo, Ángeles González-Sinde es administradora de dos empresas, una de ellas con domicilio social en su propio domicilio particular, cuyos objetos sociales se enmarcan dentro del los CNAE 9211 y 9212 (referidos todos ellos a actividades empresariales cinematográficas).

Por consiguiente, ya desde antiguo tiene intereses personales y familiares directos con todo lo relacionado con la industria del cine y la gestión de los derechos de autor.

… mmm preocupant, no? Doncs bé, resulta que un dia s’aixeca aquesta dona i comença a moure la perdiu amb el tema dels drets d’autor i la propietat intel.lectual. Quin és el problema? Doncs que les descàrregues a Espanya són legals per llei. A més, que una pàgina web faci divulgació d’enllaços des d’on es pot descarregar contingut protegit pels drets d’autor no és delicte, perque la pàgina en qüestió no allotja ni brinda el contingut. Llavors, quan la SGAE o qualsevol denúncia una web dient que vulnera la llei, el jutge mira les lleis i acaba desestimant l’acusació, perque no és ilegal. I quina és la solució que aquesta ministra ha trobat? “Doncs ens saltem el jutge i au, ja podem tancar la pàgina web”. Molt interessant, si senyor.

Llavors, quan això va arribar a les oïdes (o els ulls) de la comunitat internauta (que de tonta no té un pèl), va posar en marxa una campanya online mostrant un manifest, una declaració d’intencions, que podeu llegir també a LaDragonera. Tant de soroll es va crear que van posar-se a revisar el borrador i van vomitar un texte que no té desperdici (visible en PDF aquí). Però clar, són 199 pàgines de nomenclatura gubernamental, així que podem consultar un de tants anàlisis que gent ficada en el tema i amb coneixement i criteri ha anat publicant:

• Aldea Irreductible: Una disposición, una comisión, un solo objetivo
• David Bravo: Liberando la contestación a la demanda de SGAE contra webs de enlaces
• ALT1040: Entrevista acerca del #manifiesto a Ricardo Galli, Javier de la Cueva y Benyi Arregocés

Uff… per la gent que sabem de què va i portem temps sentint com intenten de totes totes blindar una indústria decadent i obsoleta a costa del individu és francament dur i esfereidor: adéu a la democràcia i a la fe amb el poder judicial… però per a la gent que li ve de nou? Doncs a aquesta els aconsello que facin un cop d’ull al gràfic de l’esquerra: La ley Sinde para tontos (amb perdó).

Des de La Dragonera he defensat sempre el sentit comú, el dret de l’individuu. La cultura, el coneixement, l’art… hi ha temes concrets que no haurien de pertànyer a ningú en concret, sinó a la comunitat, però entenc que estem en un món capitalista on l’intercanvi de diners és la base que sosté tot el muntatge. Però d’aquí a que uns cantants de merda, que canten merda caduca, que ningú recorda quan deixen de llençar discs, que treuen un tema suat usant els tòpics de sempre amb els acords de sempre i després s’asseuen al sofà a esperar que arribin els diners… va un gran troç. Agafem un exemple: “¡que nos morimos de hambre!” diu la Rosario Flores. Ah, perfecte. Veiem doncs un petit quadre-resum d’alguns ingressos d’aquesta “autora” (extret d’un comentari a Menéame sobre la notícia):

Mmm veamos cómo se muere de hambre:

- Solo con el último disco ha vendido 160.000 copias, a un precio de 10,75€ la versión más económica del Corte Inglés (la hay hasta de 23,45€), y poniendo que se lleva sólo un 5% por cada venta, contamos con que esta señorita ha ganado sólo este año con este disco 86.000 euros.

Pero vamos a más:

- 1992: De ley (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1994: Siento (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 1996: Mucho por vivir (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1999: Jugar a la locura (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2001: Muchas flores (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 2003: De mil colores (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2006: Contigo me voy (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2008: Parte de mí (2xPlatinos) (+160.000 copias) : 86.000€.

Total: 715.625€, sin contar conciertos, entrevistas…

Vamos, se muere de hambre, ¿no?

En serio, em vull morir de gana com ella…

Però clar, cal focalitzar bé el problema. el problema és que els cantants es moren de gana? No, realment no. Llavors, quin és el problema? El problema és que abans, quan volies tenir a la mà un tema del teu cantant preferit havies de baixar a la botiga i comprar-te el disc. Si no t’arribava pel disc sempre podies anar a preguntar a algun amic molón que te’l deixés i tu et grabàves el tema en una cinta de caset, que es sentia prou bé però mai era com l’original. Al final, després de molt sentir la cinta acabàves baixant a la botiga i et compràves el CD. I us penseu que l’autor es guanyava la vida amb aquell disc? Doncs la veritat és que no, com sempre, i com tot fill de mare, si volia quartos havia d’agafar la furgona i anar a fer concerts. qui realment es guanya la pasta amb els discs és la discogràfica. Ara, l’usuari ja està fart d’haver-se de comprar un disc sencer per una sola cançó, així que prefereix obrir l’Ares o el programa P2P del moment i baixar-se el tema. PIRATA! pos no, que baixar-se contingut d’internet és legal a Espanya. Li faig mal a l’autor? pos no, li faig mal a la discogràfica, que deixa de vendre el disc. L’autor segueix anant de gira fent concerts per guanyar-se la pasta. Perquè si no s’ajunten grups que feia anys i panys que no tocàven junts? Héroes del Silencio van separar-se quasi a garrotades. Pink Floyd tres quarts del mateix i els dos toquen els mateixos temes però per separat. Els Rolling Stones no s’aguanten ni els pets i segueixen tocant. De veritat creieu que és per amor a l’art? Senyors, per favor.

Així que, després d’haver-me desfogat, només em queda dir el següent:

Senyors del govern, no em crec ni mitja paraula d’aquesta pamplina. Vosaltres el que voleu és tenir la potestat de tancar les pàgines web que us dongui la gana, que parlin malament de vosaltres, que tinguin uns ingressos als que no podeu fotre-li cullerada. Voleu protegir una indústria obsoleta i de mala qualitat que no ha sabut fusionar-se als temps que corren, que no ha sabut reconvertir-se al mercat actual online i digital. La gent ja no us compra, no us veu al cinema. Creieu que és per culpa de les descàrregues quan en realitat és per la baixa qualitat del producte presentat en relació al preu que demaneu. Sé que dormiu tranquils amb les butxaques plenes i us preocupa deixar de guanyar tant com anys enrera. Ens heu colat el Cànon Digital a la força i sense cura. Ara voleu saltar-vos la justícia per tenir el control total a internet, ser jutge i part a la vegada.

Osti, és que no pararia… em deixo uns quants exemples a la butxaca… I encara es pregunten què poden fer els polítics per guanyar-se la confiança del votant… Caguntot…

Avui descobreixo a Fogonazos que Google ha introduït certes meravelles de la història dins de Google Street View, permentent-nos fer-hi una visita virtual. De fet, el projecte Google UNESCO inclou digitalitzar els llocs del Patrimoni Nacional de la UNESCO

Per a una bona experiència virtual, cliqueu sobre la icona superior dreta del quadre, per passar a pantalla completa i literlament al.lucinar.

Si, Google s’està introduint d’una forma perillosa en les nostres vides, però segueix brindant sorpreses gratuites a la gent d’a peu. M’agrada que algú inverteixi en el coneixiement i la cultura, i el posi a disposició del públic.

Avui 26 de Novembre de 2009 la premsa catalana ha organitzat una iniciativa pionera en la democràcia espanyola. 12 diaris de publicació catalana han signat i difós una editorial conjunta per posar de manifest el malestar català en vers les amenaces que les filtracions de les reunions del Tribunal Suprem ens desperten sobre el resultat de l’Estatut de Catalunya que es va construir, referendar i aprovar.

No és un bon moment per Catalunya. Allà on vaig trobo postures fortes, tan d’un cantó com de l’altre, uns amb els que estic molt d’acord i d’altres amb els que aventuro discusions dures. Però la inmensa majoria són visions endurides, exemples clars de que la famosa paciència catalana sembla tenir fi.

No és normal tenir un document d’indentitat d’un pais del que no em senti identificat, no per la riquesa plural del mateix, sinó per l’odi de la meva cultura que sento de la boca de molts espanyols, resideixin on resideixin. Dialogador i centrista com sóc, intento trobar un punt mig a les postures confrontades però ara ja, després de tant de temps, em queda la sensació d’haver sobrepassat el límit de les cessions i em sento fart d’haver de defensar la meva cultura i el meu poble davant dels atacs directes provocats per la desinformació i l’engany al que és sotmès el reste de l’estat espanyol.

A continuació, només per ànim de la difusió, cito el manifest que avui es publica a la premsa catalana. Que cadascú en tregui la seva pròpia opinió.
continua llegint…

Difusió. Això és el que em ve al cap quan penso en aquest vídeo. El Roca m’ho portava dient fa temps, i fins que no he segut i he invertit l’horeta que dura en informar-me, no m’he adonat de l’abast del tema.

Que sempre hi han hagut intencions de decantar el món cap a un color,  o empreses amb gana de poder que usen les seves participacions en els governs electes per colar-nos-la amb alevosía… no és nou. Però fugim de les converses conspiranoiques, que hi poden ser, però ens desdibuixen els fets. I els fets els explica molt clarament en el següent vídeo. Millor no desvirtuar el que ella mateixa explica:

continua llegint…

Avui porto un vídeo que he trobat via twitter meneame. Es tracta d’una animació on s’inclouen les batalles que han tingut lloc en les últimes deu centúries.

Aquest treball ha estat fet per Jordi Colomer (no tinc enllaç de referència). El tamany de les explosions representa el volum de morts en la batalla. Les dades han estat extretes directament de la Wikipèdia. La música, èpica com poques, és la coneguda Die Walküre (La Valkiria) de Richard Wagner.

Com a opinió personal, em sembla increïble que en 1000 anys veiem un augment de les batalles, un augment de la quantitat de morts, un descens de temporades sense batalles… És possible un món sense guerres? La resposta, desgraciadament, és no. Sembla que l’èsser humà acaba recorrent a la força amb massa facilitat com per provar d’aspirar a un món més … mmm …. evolucionat?

Si algú pot ampliar la informació del creador de l’animació li estaria agraït… a part del nom (català?), poca cosa més he trobat en l’estona que he tingut per publicar aquest article.

Salut!

Actualització: Als matins em confonc de fonts… ho he trobat a Menéame, i en els comentaris hi ha una ampliació de la informació:

Los datos de todas las batallas (un total de 2.312) las he sacado de el articulo en.wikipedia.org/wiki/List_of_battles de la wikipedia en ingles, ya que ahora mismo es la mas completa. Soy consciente de que esto solo nos da una vision occidental del mundo, por eso hay tanta actividad en Europa, y por ejemplo no aparecen batallas en America antes del 1492. Estoy considerando sacar mas datos de enciclopedias en otros idiomas para completar la imagen, pero con mis conocimientos de chino y arabe me va a costar lo suyo…

A més, ha penjat una versió amb més qualitat a Rapidshare, o aquí.

Tal dia com avui, Catalunya va perdre la seva ciutat principal, Barcelona.

Així doncs l’11 de setembre de 1714, el duc de Berwick donà l’ordre d’assalt total. A la matinada les forces hispano-franceses llençaren un gran atac sobre la muralla de llevant mentre les andanades de l’artilleria feia estralls entre els defensors.

HistoriaDeCatalunya.net

No coneixo cap altre cultura que en la seva diada celebri una derrota. Vam perdre el Consell de Cent, la Diputació, els Braços, les Corts… Tot el que vam trigar tant en crear i tot el que vam suar per aconseguir, tot escapçat per les forces hispàniques.

Avui reclamo el catalanisme casolà, no violent, el que es porta a la sang, el del pa amb tomàquet i l’all i oli, que el mostrem sense pudor i, tal com hem estat sempre, defensem la nostra identitat en converses de sobre-taula, sense crits i sense esbufegs.Treguem les banderes, ensenyem que som catalans i que estem orgullosos de ser-ho.

Visca Catalunya!

Repassant els llocs que tinc registrats al meu lector RSS he trobat una introducció a un article que m’ha fet aturar-me i llegir amb atenció… és una bona forma d’explicar l’hipocresia amb la que “el primer món” tracta el que no és com ell… i ho deixa ben retratat:

A los musulmanes ricos les llamamos árabes y a los musulmanes pobres les llamamos moros. A las dictaduras pobres les decretamos bloqueos y les recetamos democracia y a las dictaduras ricas les vendemos tecnología y les compramos petróleo. A los terroristas pobres los encerramos en guantánamos y a los terroristas ricos les mandamos embajadas y les ofrecemos alianzas de civilizaciones. En Occidente somos así: de un etnocentrismo mercantil y egoísta que reserva los discursos morales y los derechos humanos sólo para aquellos que no tienen con qué pagar el visto bueno a sus transgresiones.

És tracta del primer paràgraf d’un article d’opinió al diari ABC en la seva edició digital, firmat per un tal Ignacio Camacho. Independentment del sentit o l’intenció amb que escrigui el seu texte, l’ús d’aquests exemples em sembla d’allò més encertat per ilustrar com d’hipòcrita pot arribar a ser qualsevol govern, quan pot o quan no pot extreure’n beneficis d’un altre ent, sigui un altre govern o una persona.

Senyors, el màrqueting i la publicitat estan guanyant la guerra al seny i al sentit comú. No pot ser que un mateix colectiu o la mateixa persona sigui classificada segons el benefici que en podem extreure’n. Si s’etiqueta d’aquesta manera, què esperem que es digui de nosaltres? Cultura, senyors!

Ha arriba un punt en que la premsa espanyola m’ha cansat amb la seva manera d’escriure els articles, fent servir un vocabulari poc adient al concepte que s’està explicant. Senyors, els termes que useu tenen un significat fixe, i no es pot usar qualsevol paraula a qualsevol cosa.

Sembla que tanta guerra contra els “aprenents periodistes” digitals els ha afectat i ara ja sembla que qualsevol pugui autoanomenar-se “professional” i teclejar (perque escriure veig que no) per a un diari.

A continuació penjo una fusilada a un comentari d’una notícia de Menéame que parla sobre una notícia del diari 20 minutos. L’article hauria de parlar sobre un “algoritmo” però el periodista parla sobre un “logaritmo”. El comentari a Menéame escenifica clarament el nivell de la premsa espanyola.

continua llegint…