La Dragonera

Sonant una d’aquestes tenebroses de H.I.M. de  fons pico tecles i més tecles, quasi sense sentir el tema, però al seu ritme. Aquest codi m’està tornant boig. És aquella fase en que creus que ja està tot pensat i només queda picar i picar. I això és el que faig, destruir el teclat sota els meus dits. M’ho han dit més d’un cop, sembla que vagi a desintegrar el teclat de tan fort que pico, però qualsevol que hagi gastat temps fa uns anys amb aquells vetustos teclats mecànics resistents a un atac nuclear ja sap de què parlo. Resistència. Soroll. Efectivitat.

Alt i Tabulador, i passo al navegador. Provo i segueix apareixent l’error. Cagundena. Alt i Tabulador i torno un altre cop a l’Eclipse. Busco la línia afectada. Segueix estant bé. H.I.M. m’ha deixat i ara em ve Blind Guardian a brindar-me una dosis més de soroll elèctric, de crits que a cops intenten sonar com un cor de monjos, a cops resulten ser uns mags omplint-me les oides d’un dobe bombo contundent. No em dono compte i ja torno a tenir les cames disparades i el cap botant al ritme del Somewhere Far Beyond… I els dits se m’han tornat a disparar, refent la classe, redistribuint el codi en línies més separades per que l’intèrpret sàpiga dir-me amb més exactitut on carai està la falla.

Ametrallo el teclat ràpidament. La costum diària fa que realment em trobi còmode en aquesta posició. Els canells soldats al reposamans del teclat, i els dits volant per sobre els quadrats de plàstic negre etiquetat en blanc. Sovint desenganxo la mà dreta per controlar el cursor, usant dreceres que amb el ratolí estaria una eternitat, retallant caràcters per aquí, escapçant línies per allà, duplicant ràpidament per després usar-ho com a base de nou codi…

Alguns, companys o no, afirmen que això és un altre tipus d’art, quelcom llegible, d’alguna forma poètic i tot. No puc estar més d’acord. Obrir arxius creats per altra gent, aquí, fa que m’adoni del llarg camí que em queda, de la bellesa d’una solució simple i clara, que ni estic habituat a usar ni m’hagués pasat pel cap, però quasi perfecte en la seva estampa. La bellesa d’unes ordres breus que treballen milers i milers de cops al dia, potser vàris cops per cada visitant que ens obre. Cal reconèixer que no és tan senzill construir com sembla. Cal dedicació. Cal concentració. Cal hàbit. Cal ritme… ritme…

I’m Alive, my friend. I més que mai. Trobava a faltar l’espurna adecuada per encendre’m. Torno a tenir el ritme. Torno a desfogar-me produint a la meva manera. Deixar anar la fúria sobre el teclat creant, amb certa contundència musical de fons, absorvint-me davant la doble pantalla. No hi ha temps per pensar. No hi ha temps per cabilar. No hi ha racó ja sense netejar. Es tracta de quelcom personal ja.

Però aquesta llista de reproducció, aquest playlist, encara em té algunes de guardades… Una mica de Queen per entendrir-me amb un Under Pressure live, amb eco, amb crits i aplaudiments de fons, amb aquell realisme que només un concert és capaç de donar… Els cors, els cors marquen el punt diferencial de Queen. A vegades obliguen a tancar els ulls i veus tantes i tantes imatges relacionables amb aquesta música. I deixo de destruir el teclat un moment, per assaborir la tornada, a duo… Under Pressure… Pressure

I tot per tornar a lligar un altre cop amb H.I.M. que em presenta un funeral… Però el ritme cíclic em torna a alentar-me a picar. I segueixo picant. I segueixo creant. I segueixo construint. I segueixo vibrant. I segueixo vivint.

La Llista de Reproducció: Spotify - Dur.