La Dragonera

Aquest estiu hem rodat per molta de la geografia europea… Ja vaig publicar la majoria de les fotos en un anterior article, però sempre queden algunes perdudes (en el meu mòbil, per ser més exactes) que al cap d’unes setmanes et trobes i et fa gràcia rememorar.

Per exemple aquesta, del quadre de la moto, mostrant el kilometratge de la moto al tornar del viatge pel nord d’Espanya: 2089,4 kms… Val a dir que (com sempre) vaig oblidar de posar el comptador a zero abans de sortir, així que falten algunes desenes de kms en el còmput.

A continuació, algunes fotos més per fer un bon remember when.

continua llegint…

Et despertes lleugerament només per comprovar que ja comença a sortir el Sol. Són les set i poc del matí. Sents el carrer com comença a tenir ja una mica de trànsit, però és només una remor de fons. Estàs sol al llit, així que la teva parella ja està en marxa però en silenci, que ni l’has sentit llevar-se… Encara queden tres quarts d’hora per aixecar-te, i és just aquest moment el que gaudeixes més: encara endormiscat, encara amb la fresqueta de la nit rondant per l’habitació, encara amb temps per fer una mica el ronso, amb tot el llit per a tu…

I de cop un camió arriba just a sota del balcó. Porta música Reggetón a tot drap. No para el motor diésel tan sorollós típic dels camions vells i desgastats. Obres els ulls, mires el rellotge i encara són les set i mitja. Mare de Déu, què és això? Es comencen a sentir veus cridant, sudamericanes, extrangeres, juntament amb forts cops metàlics, com si colpegéssin i arrosseguéssin valles metàliques per tot el carrer, amunt i avall. El soroll és insoportable. Et lleves de mala llet i vas a la finestra, i et trobes als deu o dotze treballadors sub-sub-sub-contractats per quatre rals que els importa una merda que tu estiguis dormint. I pobre de tu que els diguis res, que et salten amb “estoy trabajando y tu durmiendo”… que et fa pensar “tu no tens ni puta idea del respecte, egoista amargat de la vida”.

I mentrestant el camió encès, la ràdio a tot volum, els tios cridant, les valles metàliques arrossegant-se per terra i encara falta mitja hora per que sigui l’hora oficial de que comencin a treballar. Posen en marxa les mini-excavadores i van amunt i avall, com si juguéssin, perque van buides, amb els tius rient i les pales buides. Es diverteixen, a les set i mitja del matí, quan a ple estiu el reste dels mortals intentem mantenir l’humor si treballem, provem de dormir si no treballem, i amb el que costa mantenir els crios dormint ara que no tenen escola encara… i ells, ben d’hora, orquestrant una cacofonia de sorolls… I encara els queda mitja hora per començar.

Potser pot córrer pel cap alguna cosa com “bé, serà per fotre, però a la tarda et fots una siesta i ja està”. Doncs no, perqué tampoc tenen cap cura al treballar, tirant tubs de metall al terra sense cura, cridant-se de punta a punta del carrer…

Barcelona a l’estiu és insuportable. La calor t’obliga a tenir les finestres obertes. La crisi (per dir alguna cosa) obliga a l’ajuntament a sub-sub-subcontractar formigues treballadores sense cap respecte humà, sense cap respecte horari, que vacilen als veïns del carrer on treballen, que diuen guarrades a les noies (i nenes) que passen, …

Indignant. Senyor Hereu, alcalde de Barcelona, tenint en compte la quantitat de gent que busca feina, no podria potenciar a la gent amb un mínim de sentit comú? I a sobre, des del llit, em ve al cap la idea de que aquesta gent cobra a  final de mes dels meus impostos. Estic realment indignat.

Bé, doncs havent tornat de les vacances maratonianes, toca fer la feina de “remember” i escriure la crònica… Però clar, han estat dos viatges, 2200 kms en moto i 3400 kms en cotxe, així que hi ha bastanta tela a escriure. I ja estic treballant, així que els minuts de temps tranquil necessaris per escriure es limiten als habituals ja i puc encara trigar una mica.

Així, per anar obrint boca, us deixo les seleccions de fotos que ja estan on-line, mentre vaig esgarrapant minuts per escriure sobre aquest viatge increïble. He dividit l’estiu entre les Vacances Moteres i la Pujada a Alemania en cotxe. A cada un hi han dos enllaços, un per veure directament les fotos a LaDragonera i l’altre són les mateixes fotos per veure-les a la meva conta de Flickr.

Vacances Moteres 2009

Fotos a LaDragonera Fotos a Flickr

Alemania Estiu 2009

Fotos a LaDragonera Fotos a Flickr

I a continuació, pels vagos, les miniatures d’ambdós àlbums en l’article sencer

continua llegint…

Si, ja quasi ningú recorda el fred d’aquest hivern que no s’acabava mai, aquelles plujes de dies i dies i el Sol sense veure’l. Je, ni jo tampoc

Tantes ganes que tenia de que vingués el bon temps i poder aprofitar per fer tot allò que a ple hivern no faries: dinars llargs amb sobretaula a alguna terrasseta prop de la platja, sortides en moto sense anar amb 30 kilos al damunt, dies de platjeta amb xiringuito i dinars de pollastre a l’ast… i sobretot, tardes senceres dels dies de cada dia al balcó, xerrant, sopant, amb una birreta a la mà…

Una de les ventatges d’aquest piset és l’inmens balcó que dóna a un parc prou gran, amb arbres alts. A les tardes després de treballar, toca posar-se còmode, agafar una birreta ben fresca, apoltronar-se en una hamaca, i deixar que la fresqueta de la tarda faci el seu efecte.

L’altre versió és la dels divendres, quan es queda amb alguns amics i anem a dinar alguna cosa al Port. Un menú barat, inmens i bo ens dóna per fer una bona sobretaula al restaurant… fins que ens adonem que som els últims de la sala i toca aixecar-se. L’últim cop ens vam deixar endur per la proposta de l’amic Roca de continuar la sobretaula en algun altre lloc, i ens vam moure fins a la Barceloneta. Allà, anclats en una terrasseta prop de la platja van anar passant les hores entre birretes i clares, amb amics i parelles que anàven fent acte de presència.

Aquestes tardes d’estiu són les que em proporcionen els bons moments, aquells que et fan recordar que segueixes viu, que tens el teu cercle, que segueixes rient i gaudint de la vida. Visca l’estiu i les seves tardes a la fresqueta!