La Dragonera

Els dies de pluja són uns dies especials, diferents, en una ciutat on el Sol és un dels béns més característics. Costa desenganxar-se dels llençols al matí, sentint com el vent bufa a l’altre cantó de la finestra i la pluja remulla tot el que troba al seu pas. Tens fred, tens mandra, i no vols sortir del llit.

Però les obligacions laborals t’empenyen a aixecar-te. El canvi de temperatura et posa la pell de gallina. En moments com aquest recordes que no fa gaire que treballaves a casa. Ja podia ploure o fer un Sol espatarrant, tu t’aixecàves del llit, et vesties mínimament, i anaves al despatx per engegar l’ordinador. Res de sortir al carrer. Res de mullar-se. Res de passar fred. Ara, en canvi, toca vestir-se pensant que en el trajecte tindràs fred i a l’oficina tindràs calor: necessites peces de roba que et puguis treure i posar.

Surts de casa net i sec, i en qüestió de 15 minuts caminant ja estàs moll i mort de fred. Has agafat el paraigües més gran que has trobat a casa i tanmateix sembles ja un pollet mullat. Els peus es van congelant dins del calçat xop, els baixos dels pantalons et recorden que fa no gaire estaves caminant sota la pluja.

Pel camí, durant aquests minuts de caminada individual, el cervell divaga i formula tesis. Barcelona es colapsa amb la pluja. Els carrers estan embussats. Els cotxes colapsen les vies i el transport públic va ple fins al capdemunt. Els vidres dels autobusos estan totalment opacs per la diferència de temperatura, però endevines que allò no és més que una llauna de sardines humanes, molt abrigats per l’exterior però suant la gota a dins del vehicle. Ho has viscut, saps que és així.

Avui no abunden les motos. A qui li agraden les dues rodes quan està diluviant? Els quatre de sempre van tapats fins dalt amb impermeables de plàstic i fent vertaderes acrobàcies per no perdre l’equilibri en la pista de patinatge en la que es converteix l’asfalt ciutadà: greix i goma acumulats no són gaire amics de les motos quan plou, i ja millor no parlar de les línies blanques i els passos de peatons. Són dies que maleeixes a l’alcalde per escatimar en la seguretat.

Però avui en dia ja no uses la moto per anar a treballar. Aquells dies de portar una motxileta amb els pantalons de pluja han acabat. Ara la jaqueta amb GoreTex, els guants impermeables i el pinlock a la visera estan a l’armari, canviat per una jaqueta de pana i un paraigues. La veritat és que t’alegres de la tranquilitat de no jugar-te-la al carrer entre cotxes i sota la pluja, a plena pista de patinatge, i sense veure res a través de la visera entelada. Millor qualitat de vida, i la moto quan faci falta o per gaudir.

Som un pais temperat de Sol. No ens desagrada la pluja però no seriem capaços de viure sota molts dies seguits sota l’aigua. En aquests dies la pressió atmosfèrica baixa i amb ella l’estat anímic. El Sol ens aporta energia i humor, i la pluja apagament i melancolia. Pots ser feliç, però tanta aigua apaga les ganes de socialitzar, d’exprèmer el cervell, d’esforçar-te físicament. Només tinc ganes d’arribar a casa, estirar-me al sofà amb la meva parella, canviar de canal amb el mando a distància, i deixar que passi el que quedi del dia.

Aquests dies em recorden un petit poema que em vaig aprendre quan era ben petit. Ma mare em va regalar un llibre anomenat Petits poemes per a nois i noies de na Joana Raspall, i n’hi havia un titulat La Pluja que deia així:

Ai, quina son, quina son que m’agafa
mentre la pluja rebota al jardí !
De tant en tant el meu vidre esgarrapa
i és quan jo sento més dolç el coixí

… llàstima que em toca treballar…