La Dragonera

Doncs si, finalment ens la colaran doblegada.

Tenim una Ministra de Cultura que hauria de vetllar pels interessos de la cultura (a l’abast de tothom, de qualitat, … ). Resulta que aquest personatge té interessos en la indústria cultural, així que és d’una absurditat total tenir-la com a ministra de cultura. Que quin són aquests interessos? Bé, a internautas.org està la resposta:

Ángeles González-Sinde ha estado al frente de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE) desde Diciembre de 2006 hasta la fecha de su nombramiento. El Vicepresidente de la AACCE durante su mandato, y actual presidente en funciones, es a su vez Presidente (desde 2004) de DAMA (entidad de gestión de Derechos de Autor de Medios Audiovisuales). Ángeles González-Sinde también ha sido presidenta de ALMA (sindicato de Autores Literarios de Medios Audiovisuales). Su padre, José María González-Sinde, fue fundador tanto de AACCE como de ALMA. Tanto el hermano de Ángeles González-Sinde como su tio pertenecen en la actualidad a AACCE. Así mismo, Ángeles González-Sinde es administradora de dos empresas, una de ellas con domicilio social en su propio domicilio particular, cuyos objetos sociales se enmarcan dentro del los CNAE 9211 y 9212 (referidos todos ellos a actividades empresariales cinematográficas).

Por consiguiente, ya desde antiguo tiene intereses personales y familiares directos con todo lo relacionado con la industria del cine y la gestión de los derechos de autor.

… mmm preocupant, no? Doncs bé, resulta que un dia s’aixeca aquesta dona i comença a moure la perdiu amb el tema dels drets d’autor i la propietat intel.lectual. Quin és el problema? Doncs que les descàrregues a Espanya són legals per llei. A més, que una pàgina web faci divulgació d’enllaços des d’on es pot descarregar contingut protegit pels drets d’autor no és delicte, perque la pàgina en qüestió no allotja ni brinda el contingut. Llavors, quan la SGAE o qualsevol denúncia una web dient que vulnera la llei, el jutge mira les lleis i acaba desestimant l’acusació, perque no és ilegal. I quina és la solució que aquesta ministra ha trobat? “Doncs ens saltem el jutge i au, ja podem tancar la pàgina web”. Molt interessant, si senyor.

Llavors, quan això va arribar a les oïdes (o els ulls) de la comunitat internauta (que de tonta no té un pèl), va posar en marxa una campanya online mostrant un manifest, una declaració d’intencions, que podeu llegir també a LaDragonera. Tant de soroll es va crear que van posar-se a revisar el borrador i van vomitar un texte que no té desperdici (visible en PDF aquí). Però clar, són 199 pàgines de nomenclatura gubernamental, així que podem consultar un de tants anàlisis que gent ficada en el tema i amb coneixement i criteri ha anat publicant:

• Aldea Irreductible: Una disposición, una comisión, un solo objetivo
• David Bravo: Liberando la contestación a la demanda de SGAE contra webs de enlaces
• ALT1040: Entrevista acerca del #manifiesto a Ricardo Galli, Javier de la Cueva y Benyi Arregocés

Uff… per la gent que sabem de què va i portem temps sentint com intenten de totes totes blindar una indústria decadent i obsoleta a costa del individu és francament dur i esfereidor: adéu a la democràcia i a la fe amb el poder judicial… però per a la gent que li ve de nou? Doncs a aquesta els aconsello que facin un cop d’ull al gràfic de l’esquerra: La ley Sinde para tontos (amb perdó).

Des de La Dragonera he defensat sempre el sentit comú, el dret de l’individuu. La cultura, el coneixement, l’art… hi ha temes concrets que no haurien de pertànyer a ningú en concret, sinó a la comunitat, però entenc que estem en un món capitalista on l’intercanvi de diners és la base que sosté tot el muntatge. Però d’aquí a que uns cantants de merda, que canten merda caduca, que ningú recorda quan deixen de llençar discs, que treuen un tema suat usant els tòpics de sempre amb els acords de sempre i després s’asseuen al sofà a esperar que arribin els diners… va un gran troç. Agafem un exemple: “¡que nos morimos de hambre!” diu la Rosario Flores. Ah, perfecte. Veiem doncs un petit quadre-resum d’alguns ingressos d’aquesta “autora” (extret d’un comentari a Menéame sobre la notícia):

Mmm veamos cómo se muere de hambre:

- Solo con el último disco ha vendido 160.000 copias, a un precio de 10,75€ la versión más económica del Corte Inglés (la hay hasta de 23,45€), y poniendo que se lleva sólo un 5% por cada venta, contamos con que esta señorita ha ganado sólo este año con este disco 86.000 euros.

Pero vamos a más:

- 1992: De ley (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1994: Siento (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 1996: Mucho por vivir (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1999: Jugar a la locura (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2001: Muchas flores (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 2003: De mil colores (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2006: Contigo me voy (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2008: Parte de mí (2xPlatinos) (+160.000 copias) : 86.000€.

Total: 715.625€, sin contar conciertos, entrevistas…

Vamos, se muere de hambre, ¿no?

En serio, em vull morir de gana com ella…

Però clar, cal focalitzar bé el problema. el problema és que els cantants es moren de gana? No, realment no. Llavors, quin és el problema? El problema és que abans, quan volies tenir a la mà un tema del teu cantant preferit havies de baixar a la botiga i comprar-te el disc. Si no t’arribava pel disc sempre podies anar a preguntar a algun amic molón que te’l deixés i tu et grabàves el tema en una cinta de caset, que es sentia prou bé però mai era com l’original. Al final, després de molt sentir la cinta acabàves baixant a la botiga i et compràves el CD. I us penseu que l’autor es guanyava la vida amb aquell disc? Doncs la veritat és que no, com sempre, i com tot fill de mare, si volia quartos havia d’agafar la furgona i anar a fer concerts. qui realment es guanya la pasta amb els discs és la discogràfica. Ara, l’usuari ja està fart d’haver-se de comprar un disc sencer per una sola cançó, així que prefereix obrir l’Ares o el programa P2P del moment i baixar-se el tema. PIRATA! pos no, que baixar-se contingut d’internet és legal a Espanya. Li faig mal a l’autor? pos no, li faig mal a la discogràfica, que deixa de vendre el disc. L’autor segueix anant de gira fent concerts per guanyar-se la pasta. Perquè si no s’ajunten grups que feia anys i panys que no tocàven junts? Héroes del Silencio van separar-se quasi a garrotades. Pink Floyd tres quarts del mateix i els dos toquen els mateixos temes però per separat. Els Rolling Stones no s’aguanten ni els pets i segueixen tocant. De veritat creieu que és per amor a l’art? Senyors, per favor.

Així que, després d’haver-me desfogat, només em queda dir el següent:

Senyors del govern, no em crec ni mitja paraula d’aquesta pamplina. Vosaltres el que voleu és tenir la potestat de tancar les pàgines web que us dongui la gana, que parlin malament de vosaltres, que tinguin uns ingressos als que no podeu fotre-li cullerada. Voleu protegir una indústria obsoleta i de mala qualitat que no ha sabut fusionar-se als temps que corren, que no ha sabut reconvertir-se al mercat actual online i digital. La gent ja no us compra, no us veu al cinema. Creieu que és per culpa de les descàrregues quan en realitat és per la baixa qualitat del producte presentat en relació al preu que demaneu. Sé que dormiu tranquils amb les butxaques plenes i us preocupa deixar de guanyar tant com anys enrera. Ens heu colat el Cànon Digital a la força i sense cura. Ara voleu saltar-vos la justícia per tenir el control total a internet, ser jutge i part a la vegada.

Osti, és que no pararia… em deixo uns quants exemples a la butxaca… I encara es pregunten què poden fer els polítics per guanyar-se la confiança del votant… Caguntot…