La Dragonera

Tot és silenci, les primeres llums apareixen per la finestra. Desorientat, obro els ulls i apareix una imatge poc familiar. Una habitació que no és meva em saluda i probo de reconectar les neurones. Ara si, reconec on sóc.  Estiro les cames. Em peten els genolls i els turmells. Miro a la dreta i la meva nena segueix dormint. Miro a la dreta i el rellotge digital, amb aquests números grocs em diu que és encara massa d’hora. Però la màquina ja ha començat a funcionar. Ara ja no hi ha qui la pari. Verificació general… Sembla que fot un fret glacial però em noto calent sota la manta. No hi ha intenció d’aixecar-se.

Comencen a fusilar-me tot de conceptes i records. La feina feta ahir a la casa, les converses tranquiles sobre el fer i desfer de la vida, recuperar una guitarra oblidada i anar-la passant per rememorar alguns temes, pocs meus i vàris seus, però em fan mal les puntes dels dits. Vaig recordar finalment com es tocaba el Wish You Were Here, i els acords de la rítmica del Comfortably Numb. També vaig trobar per casualitat el My List i semblava que el Fa em començava a sortir si ho tocava a pas de tortuga. Regar la nit amb vi ens donava ahir un ambient distès, com els vells temps, com quan vivíem sota el mateix sostre.

Recordo haver deixat el portàtil de viatge a la cuina. Ara que la wifi està muntada i funcionant, puc fer el “barrido” habitual sense molestar a qui encara dorm. Noto la necessitat imperiosa d’ingerir un cafè, d’aixecar-me i moure les cames, de posar en marxa la maquinària.

El silenci es trenca amb un camió passant, i decideixo aixecar-me i aprofitar aquests minuts de calma matinal. No m’agrada llevar-me d’hora, però menys m’agrada pensar en tot el que podria estar fent… com sempre.

La cuina està més freda. Em preparo un cafè. Els invents moderns em permeten prèmer un botó i obtenir en zero coma un cafè sabrós, fort, i llarg, en tassa alta. Encenc un Lucky. Haig de deixar de fumar, però encara deixaré entrar més fum als meus pulmons. M’assec a la cadira, arrenco el portàtil del seu propi son i -voilà- tot conecta a la perfecció.

Internet es cola a la velocitat de la llum en aquests petita quartilla amb TFT i graella de botons. Les contes de correu, twitter, algun comentari discret en algun dels blogs… Els segons es converteixen en minuts i… per a la meva sorpresa, aixeco el cap i uns rajos de sol il.luminen el microones i un obre-xapes vermell fent-me un signe de la victòria. Ja és de dia, ja ho podem dir.

Comencen a aparèixer més sorolls. Els veïns ja semblen estar dempeus. El carrer sembla tenir una mica més de vida, amb alguna ànima voltant, amb algú fent anar una serra mecànica del dimoni. Despertarà a qui encara estigui dormint.

Encenc un altre cigarret. Tal com està el món, caldria saber l’estat de la revolta d’Egipte i del reste de països de la zona. Potser hi ha alguna novetat respecte al que s’ha liat amb la Llei Sinde, Caguncony, els ciutadans suant la gota per mantenir-nos en línia de flotació i dia a dia ens veiem les nostres llibertats cohartades, cada dia amb més entrebancs, cada dia sentint-nos més estafats pels que (irònicament) nosaltres, el poble, vam decidir que ens gobernéssin. Quina sensació d’estafa més gran.

És dissabte, sento com es desperta el reste del pis. Hi ha plans de pasturar per aquest mòn germànic. Bon dia

A vegades per molt que t’esforcis la ment et presenta les imatges que vol. Simplement són reflexes d’enyorances, o inquietuds que adopten formes i moviments. Et desperten per les nits, et fan fer voltes i voltes, i et delaten amb unes bosses als ulls de bon matí.

A vegades sembla que no hi ha sortida, que tot l’esforç que hi poses no té cap sentit ni serveix per a res. Però això no és veritat. Cada petita passa és un centímetre més a prop de l’objectiu, per molt lluny que aparenti. Un mateix no és capaç de ser conscient de la distància recorreguda, però els demés, tenint en compte que l’escorça no és el nucli, veiem que ja hi ha un món totalment nou obert al davant.

La ment juga males passades. S’ha de ser conscient que quan es produeix un canvi brusc i involuntari, i es pren una desició conscient, el subconscient s’ha d’aclimatar encara, i això no passa d’un dia per l’altre. Sona a tòpic, però la realitat és així. No som màquines. No podem desfer-nos del passat d’una plomada. El cor havia agafat forma i ara ha de tornar a ocupar tota la caixa toràcica. Cal tenir paciència. Cal mantenir la voluntat que et va fer prendre la decisió de seguir endavant sense mirar enrera. Cal acceptar el contexte tal com és i seguir sent Harry el Dur fins que el subconscient entengui que ara ja ets un individu amb prespectives individuals.

No cal enganyar-se, no és un joc que puguis desar al calaix. Les llàgrimes voldran aflorir, certs llocs romandran encara grisos, i seràs incapaç de certes coses. La distància entre la façana i la realitat serà la mesura del propi progrés. I quan finalment s’acosti al zero podràs dir que ja ha passat.

I tanmateix, amb algun any de distància, et lleves un dia amb el regust amarg del record, però aquesta batalla està prèviament guanyada, perque has seguit empenyent des de llavors i ara ja no et poden moure del camí que tu mateix t’has marcat. I aquest nanosegon de tristor i melancolia es dilueix en el còctel d’orgull de l’autosuperació. Tot són ingredients. Tot forma part del procés.

Tingues força i perseverància. No ets culpable. Ja no t’ha d’importar si ets víctima. Simplement, forma part del passat. Ara és el minut zero. Time Zero. Ànim.

Perdoneu, però algú ho havia de dir. Una abraçada de cor.

Un altre Nadal a punt de passar, i un altre any a punt de tancar. Aquests dies, com tants i tants anys per les mateixes dates, el meu cap sembla fer una col.lecció fraccionada del viscut. Toca seure, toca recordar, toca tenir present que un any és un bon cúmul d’experiències viscudes. Com cada any, noto la necessitat de plasmar què ha estat aquest any per a mi, la meva valoració, el meu repàs.

continua llegint…

Nunca sé como empezar las despedidas… Ayer, una vez desmontado el invento de la alimentación de la cámara y la cúpula, sentado encima en posición, me asaltaban los recuerdos como si de una ametralladora se tratase. Irte a buscar, subir la carretera de Vallvidriera aún conociéndonos, el primer viaje a las tres semanas al País Vasco, la gran mani contra los guardarraíles asesinos en Madrid, las dos veces que fuimos a Olite, nuestra ruta por el norte del año pasado, el Tourmalet y la vuelta a España de este año y tantas y tantas rutas sabadeñas por las curvas de Cataluña…

Me hice a ti en nada, y tu te hiciste a mi en menos. Nos llevaste a ritmo de turismo por dónde te pedí, fuera un asfalto impecable, un cúmulo de baches o hasta barrizales en bajada lloviendo. He perseguido a Isaac y SoE verde bajo el casco y tu seguías pidiendo más y más. Hemos abierto carabanas con motos más pequeñas tratando de mantener el grupo junto. Te he limado los laterales de los gomáticos buscando la rodilla y me dibujabas la trazada cómoda cargados hasta los topes con alforjas y sobredepósito, y aún así nos has llevado a velocidades temerarias a los dos sin pestañear y a velocidades de tortuga turística. Me has dado comodidad cuando otros compañeros se quejaban de las muñecas, has plantado cara orgullosa a compañeros con el doble de cilindrada, y nunca nunca nunca te has quejado, ni te has meado en el párquing, ni has necesitado que nadie nos venga a buscar.

Pero sabías que nuestra relación se debía acabar… eres perfecta para mí, pero a dúo necesitamos algo más. Igual que en su momento tu supliste lo que mi primera no podía darme, ahora otra lo hará por ti, aunque nunca olvidaré con quién cumplí varios de mis sueños húmedos moteros.

Es tiempo de buscar un carenado, es tiempo de invertir en un par de plazas más cómodas, de espacio para unas maletas sin penalizar al pasajero… es el momento, por fin, de cumplir mi sueño desde hace ocho años. Ya no hay un pasajero ocasional, ahora es permanente. Ya no hay un uso diario de ciudad, hay viajes y más viajes.

Desde que la ví por primera vez, allá por el 2002, me pareció preciosa. Me enamoré de una máquina. Mi opinión sobre la moto perfecta era siempre la misma. Amigos se convencieron y se hicieron con una. Aún no era mi momento, los astros (planeta economía, planeta pareja y planeta experiencia) no estaban alineados y por muy fuerte que te quisiera eras aún inalcanzable. Pocos saben lo que duele rodar detrás de un sueño, tantas y tantas veces, por tantas y tantas rutas, babeando, haciéndo cálculos, razonando un “cuando pueda” detrás te los dos tubos, cuatro agujeros altos que me llamaban…

Y puede que hoy, o puede que en breve, te deje apalabrada con un vendedor cazador de sueños. Puede que hoy, o puede que en breve, sienta la más profunda de las tristezas y a la vez la más profunda de las alegrías.

Adiós pequeña, hola mi sueño

Sonant el despertador et poses en marxa. Si, és esgotador, però saps que d’una forma o una altra valdrà la pena. Potser tocarà fer un bon troç de trànsit logístic, però segur que s’haurà invertit en un dels indrets més dolços que hauràs vist. Així que neteja personal, tancar les alforges, i carregar la moto. Lliga-ho bé, que estaràs curvejant sobre 400 kilos entre les cames…

I en arribar, esgotat, potser mullat, potser congelat, sempre cansat, només penses en la dutxa tot agraïnt per enèsima vegada haver reservat un llit i un bany privat. Carregar els intercomunicadors, la primera ronda de piles, desenfundar el calçat i la roba de persona mentre la teva companyia es relaxa sota l’aigua. Cal descarregar les fotos i els vídeos al portàtil, i buidar les targetes de cara a demà… Segur que caldrà el màxim d’espai. Però ara a vestir-se de paisano, després de la dutxa i veure el lloc. Quànts cops seràs aqui?

Al tornar si que ja no notes els genolls. Has caminat, has vist, has inmortalitzat digitalment. Has sopat, potser unes tapes, potser un tall, potser una ració. Recull els carregadors i recorda la segona ronda de piles. Com que ja no sortim, plegueu la roba, embolsar-la i deixar-ho tot el màxim de preparat. “Mirem les fotos d’avui?” “Mira, avui també més de cent xD” “Va, fem un barrido i preparo el mapa de demà” “Què gran haver contractat la tarifa de tethering de Vodafone, a veure què em cobren”. Dibuixa el traçat de Google Maps al mapa Michelin, i revisa a veure si potser a l’últim moment es pot millorar, que sembla que aquí les carreteres blanques estan en millor estat. I ja prou, que estic baldat.

“Conecta el despertador, bonica, que demà serà dels guays“.

Dolces costums, fins la propera.

V’s

Vas sentint el rugit acompassat del motor, el ronroneig que et fa vibrar aquest tros de ferro entre les cames. Et sents segur, et sents viu, notes els sentits a flor de pell, captant tot el teu entorn, processant informació… “ara cal vascular-se uns graus a la dreta” “deixa gas” “contramanillar lleu per aixecar-la” “compte amb la gravilla”

No pots pensar en una altra cosa. Només en moments de concentració lleu aixeques la vista enllà, potser a través dels arbres, potser un castell al capdamunt del turó, potser un company que es creua amb els dits aixecats saludant…

Et deixes portar per la línia asfaltada, com lliscant, com flotant, però al mateix temps segur d’estar trepitjant goma amb terra amb fermesa. No es poden despreciar els més de 300 kg que estàs movent a dreta i esquerra, fent-los accelerar, frenant-los quan cal, traçant línies imaginàries entre les dues paraleles blanques, buscant que sigui aquest cop la traçada perfecte.

I enmig del teu moment de glòria, de solitud reflexiva i concentrada, et sents tanmateix acompanyat. El seient del darrera està ocupat. Notes les seves cames enganxades a les teves cuixes, les seves mans abraçan-te, i el més gratificant, els seus moviments seguint la trajectòria perfecte que ambdós esteu dibuixant.

Els tres sou un. Dos cossos i dues ments afegint kilòmetres al vagatge, junts, sobre 98 cavalls entaforats en una màquina precisa, ràpida i dòcil. Que es pari el món, que nosaltres seguim rodant.

V’s i salut!

Doncs si, finalment ens la colaran doblegada.

Tenim una Ministra de Cultura que hauria de vetllar pels interessos de la cultura (a l’abast de tothom, de qualitat, … ). Resulta que aquest personatge té interessos en la indústria cultural, així que és d’una absurditat total tenir-la com a ministra de cultura. Que quin són aquests interessos? Bé, a internautas.org està la resposta:

Ángeles González-Sinde ha estado al frente de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE) desde Diciembre de 2006 hasta la fecha de su nombramiento. El Vicepresidente de la AACCE durante su mandato, y actual presidente en funciones, es a su vez Presidente (desde 2004) de DAMA (entidad de gestión de Derechos de Autor de Medios Audiovisuales). Ángeles González-Sinde también ha sido presidenta de ALMA (sindicato de Autores Literarios de Medios Audiovisuales). Su padre, José María González-Sinde, fue fundador tanto de AACCE como de ALMA. Tanto el hermano de Ángeles González-Sinde como su tio pertenecen en la actualidad a AACCE. Así mismo, Ángeles González-Sinde es administradora de dos empresas, una de ellas con domicilio social en su propio domicilio particular, cuyos objetos sociales se enmarcan dentro del los CNAE 9211 y 9212 (referidos todos ellos a actividades empresariales cinematográficas).

Por consiguiente, ya desde antiguo tiene intereses personales y familiares directos con todo lo relacionado con la industria del cine y la gestión de los derechos de autor.

… mmm preocupant, no? Doncs bé, resulta que un dia s’aixeca aquesta dona i comença a moure la perdiu amb el tema dels drets d’autor i la propietat intel.lectual. Quin és el problema? Doncs que les descàrregues a Espanya són legals per llei. A més, que una pàgina web faci divulgació d’enllaços des d’on es pot descarregar contingut protegit pels drets d’autor no és delicte, perque la pàgina en qüestió no allotja ni brinda el contingut. Llavors, quan la SGAE o qualsevol denúncia una web dient que vulnera la llei, el jutge mira les lleis i acaba desestimant l’acusació, perque no és ilegal. I quina és la solució que aquesta ministra ha trobat? “Doncs ens saltem el jutge i au, ja podem tancar la pàgina web”. Molt interessant, si senyor.

Llavors, quan això va arribar a les oïdes (o els ulls) de la comunitat internauta (que de tonta no té un pèl), va posar en marxa una campanya online mostrant un manifest, una declaració d’intencions, que podeu llegir també a LaDragonera. Tant de soroll es va crear que van posar-se a revisar el borrador i van vomitar un texte que no té desperdici (visible en PDF aquí). Però clar, són 199 pàgines de nomenclatura gubernamental, així que podem consultar un de tants anàlisis que gent ficada en el tema i amb coneixement i criteri ha anat publicant:

• Aldea Irreductible: Una disposición, una comisión, un solo objetivo
• David Bravo: Liberando la contestación a la demanda de SGAE contra webs de enlaces
• ALT1040: Entrevista acerca del #manifiesto a Ricardo Galli, Javier de la Cueva y Benyi Arregocés

Uff… per la gent que sabem de què va i portem temps sentint com intenten de totes totes blindar una indústria decadent i obsoleta a costa del individu és francament dur i esfereidor: adéu a la democràcia i a la fe amb el poder judicial… però per a la gent que li ve de nou? Doncs a aquesta els aconsello que facin un cop d’ull al gràfic de l’esquerra: La ley Sinde para tontos (amb perdó).

Des de La Dragonera he defensat sempre el sentit comú, el dret de l’individuu. La cultura, el coneixement, l’art… hi ha temes concrets que no haurien de pertànyer a ningú en concret, sinó a la comunitat, però entenc que estem en un món capitalista on l’intercanvi de diners és la base que sosté tot el muntatge. Però d’aquí a que uns cantants de merda, que canten merda caduca, que ningú recorda quan deixen de llençar discs, que treuen un tema suat usant els tòpics de sempre amb els acords de sempre i després s’asseuen al sofà a esperar que arribin els diners… va un gran troç. Agafem un exemple: “¡que nos morimos de hambre!” diu la Rosario Flores. Ah, perfecte. Veiem doncs un petit quadre-resum d’alguns ingressos d’aquesta “autora” (extret d’un comentari a Menéame sobre la notícia):

Mmm veamos cómo se muere de hambre:

- Solo con el último disco ha vendido 160.000 copias, a un precio de 10,75€ la versión más económica del Corte Inglés (la hay hasta de 23,45€), y poniendo que se lleva sólo un 5% por cada venta, contamos con que esta señorita ha ganado sólo este año con este disco 86.000 euros.

Pero vamos a más:

- 1992: De ley (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1994: Siento (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 1996: Mucho por vivir (3xPlatinos) (300.000 copias) : 164.250€
- 1999: Jugar a la locura (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2001: Muchas flores (2xPlatinos) (200.000 copias) : 109.500€
- 2003: De mil colores (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2006: Contigo me voy (Disco de Oro) (50.000 copias) : 27.375€
- 2008: Parte de mí (2xPlatinos) (+160.000 copias) : 86.000€.

Total: 715.625€, sin contar conciertos, entrevistas…

Vamos, se muere de hambre, ¿no?

En serio, em vull morir de gana com ella…

Però clar, cal focalitzar bé el problema. el problema és que els cantants es moren de gana? No, realment no. Llavors, quin és el problema? El problema és que abans, quan volies tenir a la mà un tema del teu cantant preferit havies de baixar a la botiga i comprar-te el disc. Si no t’arribava pel disc sempre podies anar a preguntar a algun amic molón que te’l deixés i tu et grabàves el tema en una cinta de caset, que es sentia prou bé però mai era com l’original. Al final, després de molt sentir la cinta acabàves baixant a la botiga i et compràves el CD. I us penseu que l’autor es guanyava la vida amb aquell disc? Doncs la veritat és que no, com sempre, i com tot fill de mare, si volia quartos havia d’agafar la furgona i anar a fer concerts. qui realment es guanya la pasta amb els discs és la discogràfica. Ara, l’usuari ja està fart d’haver-se de comprar un disc sencer per una sola cançó, així que prefereix obrir l’Ares o el programa P2P del moment i baixar-se el tema. PIRATA! pos no, que baixar-se contingut d’internet és legal a Espanya. Li faig mal a l’autor? pos no, li faig mal a la discogràfica, que deixa de vendre el disc. L’autor segueix anant de gira fent concerts per guanyar-se la pasta. Perquè si no s’ajunten grups que feia anys i panys que no tocàven junts? Héroes del Silencio van separar-se quasi a garrotades. Pink Floyd tres quarts del mateix i els dos toquen els mateixos temes però per separat. Els Rolling Stones no s’aguanten ni els pets i segueixen tocant. De veritat creieu que és per amor a l’art? Senyors, per favor.

Així que, després d’haver-me desfogat, només em queda dir el següent:

Senyors del govern, no em crec ni mitja paraula d’aquesta pamplina. Vosaltres el que voleu és tenir la potestat de tancar les pàgines web que us dongui la gana, que parlin malament de vosaltres, que tinguin uns ingressos als que no podeu fotre-li cullerada. Voleu protegir una indústria obsoleta i de mala qualitat que no ha sabut fusionar-se als temps que corren, que no ha sabut reconvertir-se al mercat actual online i digital. La gent ja no us compra, no us veu al cinema. Creieu que és per culpa de les descàrregues quan en realitat és per la baixa qualitat del producte presentat en relació al preu que demaneu. Sé que dormiu tranquils amb les butxaques plenes i us preocupa deixar de guanyar tant com anys enrera. Ens heu colat el Cànon Digital a la força i sense cura. Ara voleu saltar-vos la justícia per tenir el control total a internet, ser jutge i part a la vegada.

Osti, és que no pararia… em deixo uns quants exemples a la butxaca… I encara es pregunten què poden fer els polítics per guanyar-se la confiança del votant… Caguntot…

L’estrés, aquesta paraula que tan espanta al món actual, síndrome típica de baixa, de pèrdua de cabell, d’aprimar-se, de nervis…

Feia temps que no passava tant d’estrés. Fa cosa d’un parell de mesos va començar la meva època dura, escollida per mi mateix, en la que em resta poc temps lliure i fins i tot passen dies que no he vist la meva parella.

A la feina, durant les 8 hores (en el meu cas, 8h 45m per compensar la festa del divendres tarda), cal donar el millor d’un mateix. Ara estic en un projecte nou, potser un dels més importants de l’empresa… Ja he començat a batallar per ell però encara no m’ha vingut el més dur… Però clar, significa molta feina, molts “per ahir”, tensió, preocupació quan la dificultat assoleix nivells alts…

Paralelament, he començat amb un projecte personal. A priori no és una gran cosa, però si tot va bé donarà de què parlar. El projecte implica coordinar dues persones més, un desenvolupador més i un dissenyador. Dues persones, dos móns, cadascú amb les seves coses, limitacions en temps, problemes en terminis… Tot això fa que arribi de les meves quasi nou hores diàries fet mistos i posar-me al despatx, canviar el xip i au, a programar i decidir quines tasques son principals i quines no, i tractar de portar el tema endavant. Així que la meva parella quasi no la veig entre setmana, tot i que sento com arriba a casa, em fa el petó, fem un cigarret junts, em porta alguna cosa per menjar… però no és el mateix. Ella, molt conscient de que és un tema important per mi, em secunda i em dóna suport però m’entra el malestar de deixar-la sola tantes hores…És sacrificat.

I per últim tenim tots els temes que a tots els humans ens passa: cal omplir la nevera, et poden robar la cartera i haver de perdre el temps renovant tota la documentació oficial, trobades familiars, … temps i més temps que sembla que s’escapi entre els dits…

Qui hagués dit mai que arribats els trenta trobaria a faltar només una cosa: el temps. El tenim, en principi, tot disponible, i ens anem compromentent sobre la marxa… potser inconscientment, potser assumint que d’alguna manera o d’alguna altra es trobaria una forma de mantenir els contactes i la vida que tant ens agrada, i al final resulta que sempre necessites una mica més del que havies planejat, i passen els dies, i deixes de quedar amb els amics amb els que el contacte no distava més d’una setmana, la moto és un plaer que em troba a faltar, el meu lloc de descans habitual queda només en el meu record i, per tant, la meva vida social acaba reduida a uns cigarrets a l’intempèrie durant el dia i potser compartir un parell de APMs i Polònies al sofà amb la meva parella.

Tot el que ens empeny a ser proactius té una altra vessant que cal sempre tenir en compte: el temps. T’agrada anar en moto? doncs no ho gaudiràs si no hi pots invertir com a mínim un matí sencer. T’agraden les pel.lícules? conta amb un mínim d’un parell d’hores. Tens parella? Saps que ella està amb tu per compartir el vostre temps? Saps que si inverteixes el teu temps en un projecte personal hauràs d’usar el teu temps lliure? I que aquest no es desdobla? I dormir? Saps que si esgarrapes hores de son el dia següent ho pateixes? Ah, no? Prova de fer-ho un parell de mesos seguits i després m’expliques.

I llavors? Com t’ho muntes? Doncs la veritat sigui dita, conto amb un cercle magnífic, molt millor del que havia pensat mai. Tothom té temes al cap, tothom té alguna cosa que fer, per la que desviure’s, que la mou interiorment. Segur que entenen el teu moment, però cal que ho sàpiguen per entendre-ho, cal mantenir un mínim de contacte, cal saber dir “prou, faig una pausa” i sortir a abraçar la teva companya.

Temps, quelcom que passi el que passi sempre s’acaba i mai dels mais torna. Sempre el trobaràs a faltar. Sempre pensaràs que el podries haver invertit millor. Sempre hi haurà algú que et reclamarà el teu temps. I quan tens tantes coses a fer i tan poc temps per dur-les a terme, en què es converteix? en estrés, en canes i amb bosses als ulls.

He dit.

Els dies de pluja són uns dies especials, diferents, en una ciutat on el Sol és un dels béns més característics. Costa desenganxar-se dels llençols al matí, sentint com el vent bufa a l’altre cantó de la finestra i la pluja remulla tot el que troba al seu pas. Tens fred, tens mandra, i no vols sortir del llit.

Però les obligacions laborals t’empenyen a aixecar-te. El canvi de temperatura et posa la pell de gallina. En moments com aquest recordes que no fa gaire que treballaves a casa. Ja podia ploure o fer un Sol espatarrant, tu t’aixecàves del llit, et vesties mínimament, i anaves al despatx per engegar l’ordinador. Res de sortir al carrer. Res de mullar-se. Res de passar fred. Ara, en canvi, toca vestir-se pensant que en el trajecte tindràs fred i a l’oficina tindràs calor: necessites peces de roba que et puguis treure i posar.

Surts de casa net i sec, i en qüestió de 15 minuts caminant ja estàs moll i mort de fred. Has agafat el paraigües més gran que has trobat a casa i tanmateix sembles ja un pollet mullat. Els peus es van congelant dins del calçat xop, els baixos dels pantalons et recorden que fa no gaire estaves caminant sota la pluja.

Pel camí, durant aquests minuts de caminada individual, el cervell divaga i formula tesis. Barcelona es colapsa amb la pluja. Els carrers estan embussats. Els cotxes colapsen les vies i el transport públic va ple fins al capdemunt. Els vidres dels autobusos estan totalment opacs per la diferència de temperatura, però endevines que allò no és més que una llauna de sardines humanes, molt abrigats per l’exterior però suant la gota a dins del vehicle. Ho has viscut, saps que és així.

Avui no abunden les motos. A qui li agraden les dues rodes quan està diluviant? Els quatre de sempre van tapats fins dalt amb impermeables de plàstic i fent vertaderes acrobàcies per no perdre l’equilibri en la pista de patinatge en la que es converteix l’asfalt ciutadà: greix i goma acumulats no són gaire amics de les motos quan plou, i ja millor no parlar de les línies blanques i els passos de peatons. Són dies que maleeixes a l’alcalde per escatimar en la seguretat.

Però avui en dia ja no uses la moto per anar a treballar. Aquells dies de portar una motxileta amb els pantalons de pluja han acabat. Ara la jaqueta amb GoreTex, els guants impermeables i el pinlock a la visera estan a l’armari, canviat per una jaqueta de pana i un paraigues. La veritat és que t’alegres de la tranquilitat de no jugar-te-la al carrer entre cotxes i sota la pluja, a plena pista de patinatge, i sense veure res a través de la visera entelada. Millor qualitat de vida, i la moto quan faci falta o per gaudir.

Som un pais temperat de Sol. No ens desagrada la pluja però no seriem capaços de viure sota molts dies seguits sota l’aigua. En aquests dies la pressió atmosfèrica baixa i amb ella l’estat anímic. El Sol ens aporta energia i humor, i la pluja apagament i melancolia. Pots ser feliç, però tanta aigua apaga les ganes de socialitzar, d’exprèmer el cervell, d’esforçar-te físicament. Només tinc ganes d’arribar a casa, estirar-me al sofà amb la meva parella, canviar de canal amb el mando a distància, i deixar que passi el que quedi del dia.

Aquests dies em recorden un petit poema que em vaig aprendre quan era ben petit. Ma mare em va regalar un llibre anomenat Petits poemes per a nois i noies de na Joana Raspall, i n’hi havia un titulat La Pluja que deia així:

Ai, quina son, quina son que m’agafa
mentre la pluja rebota al jardí !
De tant en tant el meu vidre esgarrapa
i és quan jo sento més dolç el coixí

… llàstima que em toca treballar…

Sonant una d’aquestes tenebroses de H.I.M. de  fons pico tecles i més tecles, quasi sense sentir el tema, però al seu ritme. Aquest codi m’està tornant boig. És aquella fase en que creus que ja està tot pensat i només queda picar i picar. I això és el que faig, destruir el teclat sota els meus dits. M’ho han dit més d’un cop, sembla que vagi a desintegrar el teclat de tan fort que pico, però qualsevol que hagi gastat temps fa uns anys amb aquells vetustos teclats mecànics resistents a un atac nuclear ja sap de què parlo. Resistència. Soroll. Efectivitat.

Alt i Tabulador, i passo al navegador. Provo i segueix apareixent l’error. Cagundena. Alt i Tabulador i torno un altre cop a l’Eclipse. Busco la línia afectada. Segueix estant bé. H.I.M. m’ha deixat i ara em ve Blind Guardian a brindar-me una dosis més de soroll elèctric, de crits que a cops intenten sonar com un cor de monjos, a cops resulten ser uns mags omplint-me les oides d’un dobe bombo contundent. No em dono compte i ja torno a tenir les cames disparades i el cap botant al ritme del Somewhere Far Beyond… I els dits se m’han tornat a disparar, refent la classe, redistribuint el codi en línies més separades per que l’intèrpret sàpiga dir-me amb més exactitut on carai està la falla.

Ametrallo el teclat ràpidament. La costum diària fa que realment em trobi còmode en aquesta posició. Els canells soldats al reposamans del teclat, i els dits volant per sobre els quadrats de plàstic negre etiquetat en blanc. Sovint desenganxo la mà dreta per controlar el cursor, usant dreceres que amb el ratolí estaria una eternitat, retallant caràcters per aquí, escapçant línies per allà, duplicant ràpidament per després usar-ho com a base de nou codi…

Alguns, companys o no, afirmen que això és un altre tipus d’art, quelcom llegible, d’alguna forma poètic i tot. No puc estar més d’acord. Obrir arxius creats per altra gent, aquí, fa que m’adoni del llarg camí que em queda, de la bellesa d’una solució simple i clara, que ni estic habituat a usar ni m’hagués pasat pel cap, però quasi perfecte en la seva estampa. La bellesa d’unes ordres breus que treballen milers i milers de cops al dia, potser vàris cops per cada visitant que ens obre. Cal reconèixer que no és tan senzill construir com sembla. Cal dedicació. Cal concentració. Cal hàbit. Cal ritme… ritme…

I’m Alive, my friend. I més que mai. Trobava a faltar l’espurna adecuada per encendre’m. Torno a tenir el ritme. Torno a desfogar-me produint a la meva manera. Deixar anar la fúria sobre el teclat creant, amb certa contundència musical de fons, absorvint-me davant la doble pantalla. No hi ha temps per pensar. No hi ha temps per cabilar. No hi ha racó ja sense netejar. Es tracta de quelcom personal ja.

Però aquesta llista de reproducció, aquest playlist, encara em té algunes de guardades… Una mica de Queen per entendrir-me amb un Under Pressure live, amb eco, amb crits i aplaudiments de fons, amb aquell realisme que només un concert és capaç de donar… Els cors, els cors marquen el punt diferencial de Queen. A vegades obliguen a tancar els ulls i veus tantes i tantes imatges relacionables amb aquesta música. I deixo de destruir el teclat un moment, per assaborir la tornada, a duo… Under Pressure… Pressure

I tot per tornar a lligar un altre cop amb H.I.M. que em presenta un funeral… Però el ritme cíclic em torna a alentar-me a picar. I segueixo picant. I segueixo creant. I segueixo construint. I segueixo vibrant. I segueixo vivint.

La Llista de Reproducció: Spotify - Dur.